s com una mena de principat secret, un territori perdut en la muntanya, allà on tots els mòbils perden la cobertura. En els mapes amb prou feines hi figura, però se sap que pertany a la comarca d'Osona des de l'any 1989 i a la província de Girona des de 1833. És un dels municipis que conformen la subcomarca del Bisaura, el seu bisbe és el que regeix la diòcesi de Vic, els seus telèfons comencen amb el 93 barceloní i quan els vidranesos presenten la declaració de renda han d'anar fins a la remota ciutat de l'AVE i les flors. Vidrà és un racó de món, folrat d'arbres caducifolis que tenyeixen de colors insospitats el paisatge. Només la remor dels ocells trenca l'harmonia del silenci. Els seus habitants es dediquen a la cria de bestiar i al cultiu de fusta blanca. Alguns d'ells es passegen per les feixes amb botes de goma i una galleda a la mà, a la recerca de misteris micològics que s'amaguen vora les pedres cobertes de molsa. Les grans masies pengen de les muntanyes com els guarniments oblidats d'un arbre de Nadal fora de temporada i el sol traspua entre els núvols deixant franges daurades en els prats. En un fondal hi neix el Ges, un riu que passa entre els camps sense voler molestar i que porta les seves aigües fins on pot. El Ter l'espera a Torelló, però no sempre arriba a l'hora convinguda. Vidrà només sorgeix de tant en tant entre la boira del temps i mentrestant els camins queden penjats en el no-res. Algú que pujava per Sant Privat d'en Bas de sobte s'ha trobat a Sant Quirze de Besora i uns que baixaven de Riudaura van aparèixer en el jutjat de pau de Torelló. Vidrà no sempre és palpable, ni apamable, però qui ho coneix s'hi perd per sempre.