La pressió (fins i tot violenta) de l´espanyol, que actua com a llengua dominant -llengua «A», en diuen els sociolingüistes- es nota també amb els noms. Bona part de la gent de Catalunya, al seu DNI, hi té registrat el nom en espanyol, i només fan servir la versió catalana col·loquialment, que és una forma de rebaixar la llengua i la dignitat. Hi ha quantitat de personatges públics, fins i tot de dos cognoms catalans, que es fan dir Pepe, Antonio, Juanma, Ana, Asunción, cosa que fa carrisquejar les dents. En molts casos crec que és, simplement, per ignorància. Al País Valencià, altrament, això és una pràctica totalment generalitzada, tot i que es mantenen afèresis populars -Ximo, Nel·lo, Tono,... Aquestes formes també són vives a les Balears -Toni, Tomeu, Rafel...-. A la Catalunya Nord no existeix cap nom en català, França els ha prohibit tots. Paradoxalment, permet els noms àrabs i berbers...

Actualment veiem com els mitjans catalans s´afarten de castellanitzar noms catalans, com els de Rafel Nadal -el tennista, convertit en un espanyol a la força «Rafa». Val a dir que al seu poble, i tothom, a Mallorca li diu Rafel. I aquí, crec, modestament, que Fabra, induït per la seva pruïja burgesa, de bon to i noucentista, va badar en no permetre com a canòniques formes tan populars com Rafel, Manel, Toni, etc. Actualment, a Catalu­nya, ja no deu quedar ni una Montserrat -si més no en les noves generacions, que han adoptat la forma falangista de «Montse» o «Monse», o el semicatalà Muntsa o Munsa, oblidant les formes ancestrals de Serrat o Rat. I arran d´un famós anunci, quants «Edus» forasters tenim ara a Catalunya?

Espanya anorrea el català per terra, mar i aire, a través dels mitjans i de la publicitat que es fica poderosament en les nostre vides.

D´aquesta manera, estem perdent progressivament i sense adonar-nos-en una tradició pròpia i secular de formar els hipocorístics (escurçament del nom de fonts, nom comú de persona o prenom) i la substituïm per una altra d´estrangera. La forma d´escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot -Isabel, Bel; Concepció o Assumpció, Ció; Assumpta, Sumpta, Antoni, Toni... També és tradicional l´escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig, Magdalena, Malena; Maria Isabel, Maribel; Joan, Jan... I tothom sap que de Francesc i de Francisco han sorgit Cesc, Xico, Xisco, Quico, Cesca, Xesca que cada vegada se senten menys, substituïts pel castellà Fran o similars... Txell -de Meritxell-, Fina -de Josefina- encara resisteixen, i ja no sentim Mina -de Carmina, Gina -de Georgina-i diminutius com Vicenteta. I qui recorda noms preciosos i sonors com Ciso, Cisó, Ciset, Ciseta, Bel, Vador Pep, Nel, Quim -aquests darrers dels més resistents-.

La pressió insidiosa del castellà ha fet aparèixer formes com Dolo, Magda, a part de Montse, Bego, Edu, Reme, Asun, Espe, Loli, Magda, Trini, Sole, Angus..., que són una ferida a la llengua. És clar que tampoc tenim cap culpa que alguns nom castellans, Angustias, Dolores, Telesforo, Abundio, Sacramento, etc. siguin tan lletjos!

Una altra pèrdua irreparable són els diminutius dels noms, que en la meva infància encara eren vigents: Tuietes, Montserrateta, Doloretes, Antoniet, Peret, Perot, Jaumet, aixòsempre m´ho ha dit l´Eliseu Climent o Jaumó, com em diuen els que em coneixen des de petit; aquestes formes em complauen, ja que demostren proximitat o afecte. Però em temo que els més joves em dirien «Jaimito»...