Els socialistes mai es van imaginar davant la tessitura de donar rèplica en peu d´igualtat a un rival turbulent que els planta cara des de l´esquerra, de manera que es troben més a gust abraçats al vell enemic del PP.

L´ordre dels factors altera el producte. Podem contra el PSOE o el PSOE contra Podem escenifica el dubte sobre quin dels contendents ostenta el títol de campió, i quin llança el desafiament des de la condició d´aspirant. Els socialistes han perdut el lideratge de l´esquerra en nombroses comunitats. Quan els propis quadres de Pablo Iglesias reconeixen que l´absurda autocrítica caníbal ha estancat la seva projecció, caldrà preguntar pels pecats d´un socialisme que es va entregar a Rajoy i segueix perdent vots en l´intent.

La bufetada de resposta de la comissió gestora del PSOE, descol·locada per la moció de censura de Pablo Iglesias, ha estat interpretada com la recuperació de la iniciativa per part dels socialistes. S´ha felicitat la contundència, és a dir, la imitació del llenguatge de Podem per enfrontar-se a Podem. Aquí hi ha la rèplica de telesèrie endossada al messiànic proponent. «Pretens tornar com a salvador a l´escena del crim».

El PSOE es troba incòmode perquè mai va imaginar veure´s en la tessitura de respondre en règim d´igualtat a un rival turbulent que li planta cara des de l´esquerra, disputant-se la supremacia. Per aquest motiu es troba més a gust abraçat al vell enemic del PP. El socialisme s´enfonsa en la nostàlgia, alarmat per la creixent irrellevància de les seves tesis germanes a França, els Estats Units o la Gran Bretanya.

El declivi no és irreversible, però en política no existeix el futur, ni tan sols el passat. Dejuni de triomfs, el PSOE es refugia en les excuses. Contra Podem s´han assajat tots els verins i varietats artilleres. Han funcionat en la contenció de la indignació emergent, però no en l´aniquilació garantida pels promotors de la dinamita. Els votants d´esquerra no han protagonitzat una escapada turística a fronteres exòtiques, un contingent ressenyable dels integrants de l´èxode s´han establert com a residents.

El PSOE és un partit que mai ha necessitat de mirar a la seva esquerra. Ni per satisfer les seves inquietuds ni de bon tros per protegir-se dels seus embats. Mai va comptar amb un veí de la importància suficient per carregar-lo de retrets. I de sobte, germina un monstre reptador al solar adjacent. Podem triplica àmpliament el millor marcador parlamentari d´Esquerra Unida, que a més es remunta a les cavernes d´Anguita. L´hegemonia socialista es basava en una frustració disgregada.

La nota de rebuig de la Comissió Gestora sembla redactada per Alfonso Guerra, però pel Guerra actual. En els setanta/vuitanta, el prestidigitador de la injúria hauria despatxat les pretensions successòries d´Iglesias de cop. «Si encara no ho has entès crec que serà inútil» queda lluny de ser una frase digna de Quevedo. Encaixa millor en un melodrama de Hollywood amb aspiracions a l´Oscar en la categoria de weepies, o produccions lacrimògenes.

Davant el redisseny de la geometria parlamentària, el PSOE ha triat el sender que hauria vaticinat Freud, que també és el camí més fàcil. S´ha dedicat a culpar Podem dels pecats socialistes. Per exemple, en recordar a Iglesias per boca de la Gestora que la continuïtat de Rajoy «no hauria tingut lloc si el partit que dirigeixes hagués permès un Govern alternatiu». Oblida que els titellaires del socialisme van ordenar a Pedro Sánchez que pactés amb Ciutadans abans de seduir la seva esquerra. Amb el petit detall que Podem doblava àmpliament en escons Albert Rivera, de manera que la lògica aconsellava dirigir-se al soci més gran abans que al més petit.

La gestora del cara llarga Javier Fernández ha de resoldre una pregunta elemental. Si disposés de l´oportunitat d´endarrerir el calendari al passat setembre, tornaria el PSOE a escenificar l´orgiàstica decapitació de Sánchez, que ha acabat per crear un mite d´anada i tornada, o recorreria a procediments més elegants? Amb el retrovisor, la cerimònia d´octubre de 2016 a Ferraz equival al fet que Abraham hagués fet cas de les instruccions de la divinitat sobre l´execució del seu fill Isaac, per enarborar una altra estampa freudiana.

El duel del PSOE contra Podem o viceversa és el somni del PP. Líders socialistes de nul·la extravagància com Josep Borrell recorden que un futur Govern de ­l´esquer­ra passa per una aliança entre tots dos partits. Susana Díaz exhibeix espòs i fill, signe de desesperació. La gestora ­versifica contra Iglesias, l´impacient també diví.