Després de l´inapel·lable triomf d´Emmanuel Macron a la segona volta de les eleccions presidencials franceses, opinió pública i dirigents europeus van proclamar ràpidament l´inici d´«una nova etapa esperançadora», per a França i Europa. Potser el fet que Macron aparegués davant dels seus seguidors amb l´Himne a l´Alegria va disparar una eufòria... que caldria sotmetre a matisos.

En primer lloc, la mateixa dimensió del triomf de Macron, amb: la major abstenció en una segona volta, des de 1969; quatre milions de vots en blanc i nuls; una Marine Le Pen que gairebé va doblar els sufragis del seu pare, el 2002; un sistema a doble volta que afavoreix el vot útil i el fet que la proposta populista/proteccionista estava encarnada per dos candidats (Le Pen i Jean-Luc Mélenchon, eliminat en primera ronda) i no en una sola opció (casos de Trump o el Brexit, al Regne Unit).

En segon lloc, perquè la fractura existent en les societats occidentals cada vegada és menys entre esquerra i dreta (amb una socialdemocràcia que s´esfondra al continent) i sí entre progressistes del «canvi i la globalització» (d´esquerra, dreta i centre) i conservadors «nativistes/sobiranistes» que, davant la possibilitat de ser innecessaris en el món que ve (amb més desigualtat, ocupació precària i major productivitat i robotització dels llocs de treball), voten contra els representants de l´establishment internacionalista.

El problema de Macron (o dels polítics que vulguin seguir la seva línia) és que, en els propers anys, no en tindrà prou de guanyar, sinó que el seu mandat ha de tenir èxit, per disminuir la bretxa entre els dos bàndols descrits. Altrament, la tranquil·litat relativa que es respira ara a Europa haurà estat un simple guany de temps cap a un escenari més difícil de gestionar.