Un dels textos més famosos entre els estudiosos del Dret en general i del Dret Constitucional en particular va ser escrit pel catedràtic d´aquesta disciplina Pedro Cruz Villalón (magistrat -i també president- del Tribunal Constitucional durant gairebé una dècada). L´esmentada obra, publicada primer com a article a la Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense de Madrid a principis dels vuitanta i diversos lustres després com a llibre, portava en el títol el suggestiu nom de La curiosidad del jurista persa. El seu punt de partida semblava tret d´un conte, ja que s´iniciava relatant que, en un racó de Pèrsia, hi habitava un jurista que, mancat de qualsevol tipus d´informació sobre Espanya, es veia envaït per una curiositat sobtada d´aprendre (i entendre) quina era l´estructura territorial del nostre Estat. Com a professional jurídic i observador imparcial, s´afanyava a llegir la nostra Constitució per, de la forma més objectiva possible, sense influències malintencionades ni manipulacions interessades, comprendre com havíem decidit els espanyols organitzar-nos des del punt de vista territorial. No obstant això, a causa de l´imprecís, inacabat, ambigu i obert de la nostra Carta Magna, la pretensió d´aquell lletrat d´Orient mai arribava a complir-se.

Han passat gairebé quaranta anys des de la promulgació de la vigent Constitució, i trenta-cinc des de la publicació de les aventures del curiós jurista persa. I el fet és que, ben entrat ja el segle XXI, considero que aquell personatge creat per Cruz Villalón, un cop analitzada la realitat espanyola, haurà deixat enrere la seva curiositat per donar pas a un estat d´inusitada incredulitat o, més encara, de contundent perplexitat.

A hores d´ara continuem immersos en una amalgama de principis inacabats i conceptes equívocs (quan no, directament, contradictoris), que encoratgen discursos enfrontats (de vegades, fins absurds) i que, a més, generen una gran inseguretat jurídica que acaba traslladant-se als tribunals i a la societat.

Aquest laberint competencial en el qual ens hem extraviat (propiciat per moltes administracions considerades competents per regular una mateixa matèria i per una allau de normes sortides de competències exclusives, compartides o concurrents) ha degenerat en un complex jeroglífic, sovint indesxifrable, que condemna funcionaris, ciutadans i poders públics a situacions paradoxals i a plets de futur incert.

A tot l´anterior s´afegeix el joc dels discursos plens de termes eufemístics i d´idees sense un contingut mínimament cert i indubtable. Estat, Nació, Nació de nacions, nacionalitats, regions, sobirania, cosobirania, autonomia, Estat lliure associat, relacions de bilateralitat, federalisme, federalisme asimètric, Estat indivisible, Estat divisible... Tot sembla estar permès en la nostra Carta Magna. Qualsevol concepte sembla tenir cabuda dins de la literalitat del text aprovat l´any 1978. La idèntica norma que porta uns a defensar la unitat d´Espanya, serveix a altres per argumentar la procedència de referèndums independentistes. Sobre la base dels mateixos preceptes, uns consideren que vivim en un Estat federal de facto, mentre que altres rebutgen aquesta denominació. La pretesa ambigüitat conceptual que va facilitar que ideologies d´allò més diverses se sentissin còmodes sota el paraigua constitucional, està generant en l´actualitat unes tensions insostenibles.

El jurista persa, doncs, ja no se´n sap avenir davant determinats episodis que tenen lloc al nostre país. Jo tampoc. Conductes propiciades i encoratjades per alguns governants (en massa ocasions aplaudides i victorejades pels seus fidels devots) han traspassat la línia del que és esperpèntic per endinsar-se sense rubor en l´àmbit del que és delictiu. No és que tan sols es discuteixi entre un model o un altre d´organització ter­ritorial, sinó que s´està posant en greu risc l´essència de la qualificació com a tal d´Estat de Dret.

Per això, és urgent abordar d´una vegada per sempre un canvi en la nostra Constitució que serveixi per definir un sistema clar, diàfan i aclaridor. Federal o autonòmic. Amb més competències exclusives o amb menys. Amb més o menys asimetria. Però amb unes regles de joc comprensibles. Que quan un jurista, ja provingui de Pèrsia o de qualsevol altre territori, vulgui conèixer l´organització territorial espanyola, acudeixi a la seva Constitució i hi trobi una idea precisa i rigorosa d´ella. Perquè ara el problema no és que advocats i politòlegs de les llunyanes terres d´Orient se sentin confusos davant del nostre model d´Estat, sinó que als que fa dècades que l´estudiem, ensenyant-lo i aplicant-lo se´ns està fent molt costa amunt seguir carregant amb aquest cúmul de contradiccions i incoherències de les quals ens hem servit amb afany per regular la nostra convivència.