DELS BALCONS A TOT L'ÀMBIT URBÀ

14.05.2017 | 06:30

Quan Girona era una ciutat tranquil·la, en la qual, com en tantes altres de semblant nivell, es podia circular per les voreres sense témer ser envestit per un ciclista embogit, o pel mig del carrer només vigilant que no t´atropellés un carro, o un dels pocs automòbils que ja se sentien venir d´una hora lluny, era fàcil passejar tot badant. Es podia contemplar, sense perills, l´ambient de la ciutat, tant pel que fa al carrer com als balcons, que no solien faltar en gairebé cap de les cases. Especialment en el temps primaveral, i sobretot en el mes de maig, eren molts els balcons que presentaven un bell aspecte, ornats amb flors. En testos més o menys luxosos, o simplement en una galleda ja inservible per al seu específic ús, florien clavellines, geranis, azalees... i també algunes plantes medicinals o aromàtiques, com la farigola o la menta, o el marduix per adobar els tan saborosos guisats de faves i pèsols.
Aquesta ornamentació floral dels balcons, abans tan generalitzada, ara només és un detall molt minoritari. Grans edificis moderns ja no tenen balcons. I en aquells que en tenen els més probable és que s´hi vegi una bicicleta, una bombona de butà, o qualsevol estri que fa nosa en l´interior d´uns habitacles que són pobres d´espais disponibles. I també ens veiem obligats a caminar amb molta atenció, atès que cal respectar els més nombrosos ciutadans que es mouen pels carrers, i vigilar de no ser atropellats. No podem anar distrets i creuar el carrer de qualsevol manera, sinó estant molt atents als passos de zebra i ser estrictament complidors dels senyals de trànsit. Hi ha voreres en les quals entre les taules dels fumadors, els telefonistes abstrets, els internautes capficats, els patinadors enjogassats i les bicicletes incontrolades, el vianant ha de passar encongit. Amb aquests condicionaments, no resulta fàcil entretenir-se mirant si hi ha flors en els balcons.
Una altra manifestació artística que només es conserva en la memòria dels que ja som una mica grans, és la de la festivitat de l´Ascensió, en la nostra Catedral. Quan aquesta solemnitat era un dels tres dijous de l´any que, segons la dita, lluïen més que el sol, a les dotze del migdia se celebrava a la Catedral una solemne Hora Santa. Aquell dia el toc d´Oració, de les dotze es desplaçava a la una. Per aquella celebració es muntava a la Via Sacra de la nostra seu una artística catifa de flors. Durant molts anys la dissenyà el senyor Joan ­Carrera, el ben conegut professor de dibuix i d´escultura. I posteriorment alguns seminaristes, entre els que es distingí el futur canonge, mestre de cerimònies, mossèn Genís Baltrons. L´any 1965 deixà de celebrar-se aquella solemne funció eucarística, i el 1980 la festivitat es traslladà al diumenge següent.
En l´incipient eixample, i en zones ben properes al centre urbà, s´hi trobaven algunes cases unifamiliars ornades amb elegants jardins. La major part han anant sent substituïdes per gegantins edificis, orfes de qualsevol enjardinament. I una d´elles, dissenyada pel ben recordat Rafael Masó, va ser enderrocada, i el solar deixat per la casa i jardí es manté com un erm vergonyós per a la ciutat. També en carrers del barri vell hi ha cases amb el ­corresponent jardí que transcendeix a l´exterior, com és el cas del carrer del Portal Nou i les escales de la mare de Déu de la Pera. I moltes altres cases de la Girona Arqueològica tenen un jardí a la seva part posterior, mentre la façana principal s´obre a un carrer d´una tan notable estretor que el sol no hi toca mai, o tan sols ho fa uns breus moments dels dies caniculars. Jardins insospitats per als qui normalment transiten per aquells carrers. Alguns d´aquests tan recòndits jardins ara s´obren per ser visitats els dies de Temps de Flors.
Pels primers anys quaranta del segle passat s´inicià el costum de confeccionar catifes florals en alguns dels carrers o places per on havia de passar la processó del dia de Corpus. Ja de temps immemorial era vigent saludar el pas de la Custòdia amb una pluja de ginesta o de roses desfullades. Ginesta que grups de joves anaven prèviament a recollir en els boscos dels més immediats entorns de la ciutat. I roses provinents de jardins particulars o adquirides en els llocs de venda del mercat o dels establiments comercials dedicats a aquesta especialitat.
Els feliços anys anteriors al mil-nou- cents-trenta-sis, de trist record, se celebraren exposicions de roses en els locals de l´Ateneu de Girona, situat en el pis principal de la casa n. 6 del carrer Carreras Peralta. Hi participava el senyor Pere Dot, personalitat destacada, en el seu temps, en l´art floral. El qual havia donat nom a un tipus especial de rosa. Aquelles exposicions eren visitades per una minoria selecta de ciutadans. Selecta no vol dir més o menys rics, sinó més sensibles a les manifestacions artístiques. El fet de situar-se aquell local en un pis d´una casa de veïns feia que a alguns els pogué semblar que no era assequible a tothom. I això reduïa la presència de visitants de l´exposició. També en aquell temps i fins i tot alguns anys més tard, a molts els costava d´entendre que les biblioteques públiques estesin obertes a tothom i més encara que prestessin llibres sens haver de pagar res. Sortosament aquests criteris restrictius s´han anat esvaint.
L´any 1954 se celebrà la mostra floral que es el precedent de l´actual Girona, temps de flors. En un àmbit reduït, i limitada a un cap de setmana. S´ubicà en el Saló de Descans del Teatre Municipal. La següent edició tingué com a marc la Sala de Pergamins de la Biblioteca Pública, instal·lada en una part de l´edifici que encara era Hospici. En anys successius en el temple i claustre de Sant Pere de Galligants, que ja era seu del Museu Arqueològic. Després d´ubicar-se uns pocs anys al temple i claustre gòtics de Sant Domènec, la mostra floral s´ha anat estenent per tot el barri vell, i fins i tot passant a la Girona de l´esquerra de l´Onyar. Al cap de més de seixanta edicions podem constatar com la Girona floral de la segona setmana de maig, ha estat coneguda arreu i està rebent visitants de prop i de lluny. Del nostre entorn comarcal, de Barcelona i de diverses poblacions del país, de més enllà dels Pirineus. Com també de gent de qualsevol part del món que es troben de visita turística per aquests verals.
En ocasió de la setmana de Temps de Flors tota la ciutat es veu extraordinàriament concorreguda. I es nota d´una manera especial en els carrers més estrets del barri vell. El carrer de la Força, camí de la Catedral i del Call, pel qual tots els dies de l´any passa una riuada de gent, aquests dies de les flors hi ha moments que costa donar-hi un pas. Un carrer que podem recordar freqüentat principalment per canonges, majordomes, estudiants i professors, ara s´hi potn veure gent de qualsevol lloc del planeta. Un carrer on s´hi havia parlat llatí o hebreu. Llatí del qual en derivà la nostra llengua i que només es conservà com a llengua de la litúrgia i de les lliçons de Filosofia i de Teologia del Seminari. Hebreu que fou proscrit el mes de juliol de l´any 1492. Ara no només s´hi pot sentir parlar les llengües de Ramon Llull o de Cervantes, sinó també les de Molière, de Shakespeare, de Dant i de Goethe, com també les del més llunyans països de la ruta de la seda o del sol naixent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema