I cada dia ens aixequem i cada dia quan ens aixequem, sigui l´època que sigui, continua el desglaç. Es fonen mites i llegendes modernes que s´havien construït amb inconsciència i poc seny. Fum i escòria abrillantada amb superioritat moral i cinisme. Tot va molt de pressa i ni la història ni els jutges tenen temps per absoldre o condemnar gairebé ningú. La divisió de poders és inexistent. L´abocador és tan ple de misèries que amb prou feines es pot destriar la veritat dels enganys. Descobrim com tot allò del cafè per a tots, en realitat significava comissions i diner públic gratis per a tothom que tingués accés al peix i al cove. Frases fetes que remeten a l´oasi català i una estructura política, l´autonòmica, que ha demostrat ser un profund pou negre alimentat per les aigües freàtiques de la corrupció. I cada dia ens aixequem i tan aviat estem a Panamà, a Suïssa, a Andorra o en el monestir de la hipocresia des del qual la mare superiora trafica amb missals. L´estat autonòmic cau a trossos gràcies als lladres que ens han regirat els calaixos. Va ser un invent muntat de pressa i sense garanties en vistes a amortir els desitjos d´autodeterminació del catalans. Els bascos són una altra cosa. Treuen rèdits de la història, de les conjuntures polítiques i, sobretot, del guany fiscal que van fixar durant l´anomenada transició. Cada terra fa sa guerra. La societat, desguassada, observa atònita com els depredadors i el carronyers caminen en bandades, sovint familiars, per damunt del territori que han devastat. L´èpica del saqueig. I cada dia ens continuem aixecant. Mentrestant, escoltem el sinistre degoteig que acompanya la ferum dels fets consumats.
