Som sicilians

14.05.2017 | 06:30

Cada dia m´agraden més els llibres que s´han de llegir ben a poc a poc. Els llibres que cal tancar de tant en tant per paladejar cada frase, per retenir una imatge o una flaire suggerides, per pair i sospesar alguna reflexió.
Aquest és el cas de Narracions sicilianes de Giovanni Verga, traduït per Anna Casassas. Són petites històries quotidianes, retaules costumistes, retrats de vides menudes: pagesos i pastors, mossos i traginers, pescadors i reverends. Són històries petites de vides menudes, sí, però el resultat de tot plegat és immens, colossal, perquè desprèn una lírica abassegadora, perquè universalitza el patiment i ens encara, sense subterfugis, a la mort i al pas del temps que tot, tot ho devora. Dit d´una altra manera, mostra la paradoxa vital amb tota cruesa i sense pal·liatius, però alhora amb una elegància i una subtilesa de matisos que deixa pòsit i sacseja la consciència.
Amb una prosa sòbria, propera a l´oralitat, i tanmateix minuciosa i precisa, Verga ens endinsa en la Sicília rural, en la vida austera, dura i soferta dels seus pobladors. Els diàlegs són àgils, concisos, esquitxats de dites, proverbis i saviesa popular. Les descripcions de la natura i el paisatge són d´un bellesa gairebé feridora: «Al juny les espigues s´ajupen pel pes, i els solcs, al novembre, fumegen així que hi entra la rella gairebé com si tinguessin sang a les venes. Així cal, doncs, que qui sembra i recull també caigui com una espiga madura...». És una existència marcada per una lluita constant i ferotge, pel fatalisme i sovint per la injustícia, però que els seus protagonistes entomen amb una resignació ancestral i, doncs, amb un sentit de l´humor deliciós, murri, d´una sornegueria que t´acaba reconciliant amb la vida malgrat tots els obstacles i les atzagaiades.
Aquest humor, per cert, és molt còmplice del nostre, d´aquesta ironia que tot ho relativitza i tot ho suporta. Com també és molt nostre aquest paisatge de butxaca, polit i abastable: els marges i corriols flairosos de farigola i romaní, les figueres de moro i els olivars, els camps de blat i les nuvolades esqueixades pels vents. Aquestes narracions evoquen el dramatisme de Víctor Català i el sensualisme de Ruyra. Però, sobretot, recorden Bertrana, perquè els herois són els més humils, perquè els animals esdevenen personatges, perquè la natura es palpa, s´olora i s´humanitza, perquè el poder aclapara els més dèbils i perquè cada paraula és com una festa que cal celebrar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema