La clàusula

15.05.2017 | 10:28

Forma part dels horrors de la vida construïda. De la intervenció humana sobre el territori, la bogeria de construir i, alhora, destruir. De les línies vermelles i de tota mena de colors que habitualment es travessen sense cap mena de pudor amb l´objectiu d´aconseguir un guany immediat. De la boira pudent darrere la que s´amaguen les responsabilitats polítiques i econòmiques. Castor és el nom de la plataforma de gas instal·lada davant les costes de Tarragona i que va causar uns cinc-cents terratrèmols. Ara està abandonada. Ningú no vol saber res d´aquest mastodont de ferros i despropòsits habitat només pels fantasmes de la corrupció. Ni funciona ni tampoc se la desguassa. Resta immòbil esperant que el desgast del temps la consumeixi o que un temporal de llevant l´arrenqui, l´arrossegui i l´estampi contra la costa. En un principi només seria una altra mostra del llarg inventari sobre la incompetència dels governants, com són els aeroports sense avions, els auditoris sense músics o els trens d´alta velocitat sense passatgers, però en aquest cas el fet s´agreuja. Hi ha la «clàusula». Una disposició que obliga l´Estat a indemnitzar l´empresa –de Florentino Pérez– en cas que l´invent no funcioni. I dit i fet, al cap de poc d´aturar l´activitat en la bestiesa de fer­ro, se li donen 1.300 milions d´euros. Sorprenent. O potser, no, al capdavall aquest tipus de trampes legals forma part de la «delinqüència» consentida. És la llei. La clàusula mana. Mana pel damunt de l´ètica, l´estètica i el sentit comú. El de la població costanera. El de l´empresari i el dels polítics que s´aprofiten dels diners públics és el sisè sentit. El del mastí que busca, detecta i caça la peça d´un negoci suculent sense valorar cap tipus d´efectes col·laterals ni contra la natura o la població. Florentino Pérez forma part de la generació d´empresaris i banquers que, enmig del capitalisme, no s´arrisquen sinó que fan i desfan obres amb les espatlles cobertes per l´Estat. Sense pal·liatius. Com si estiguéssim en una societat comunista. Vet aquí la paradoxa que acompanya l´especulació sense fronteres. El diner públic com una bossa de la qual uns privilegiats poden treure capital a palades. Els polítics no han de passar comptes sobre la seva mala gestió, en aquest sentit no existeixen ni auditories ni tampoc responsabilitats sobre l´enriquiment de l´alta classe funcionarial i política. L´ús de l´administració com una de les belles arts a l´hora d´amassar fortunes. Diuen que el manteniment del cadàver de ferro costa uns 10 milions d´euros l´any. Calderilla. Mort abans de néixer. Hi ha un cementiri més car? Algú tornarà els diners? Quin pecat ha comès la societat per haver de suportar la ignomínia del mal govern? No hi ha respostes. I així va passant el temps entre edificacions tancades, autopistes subvencionades i espectaculars despropòsits. Al final, tot s´acaba en una determinant i lacònica sentència: és la clàusula.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema