La glòria de França

16.05.2017 | 10:16

Expliquen que Voltaire, quan va veure l´ànec de Vaucanson, un ànec mecànic de fustes i metalls, tot de mecanismes, articulacions i engranatges propis d´un artefacte artificial, va dir: «Sense aquest ànec, res no quedaria de la glòria de França». Curiosament, les paraules de Voltaire, en observar un dels primers robots de la història, m´han revingut al cap, aquests dies en què les eleccions a la presidència de la República han posat el país en la primera línia de l´actualitat.

Jacques de Vaucanson fou un enginyer nascut a Grenoble a començaments del segle XVIII que féu estudis religiosos però que finalment es decantà per l´enginyeria degut a l´atracció que sentia pels artefactes mecànics: aquelles màquines que reconstruïen o imitaven la vida, autòmats que reproduïen les funcions biològiques dels éssers vius: respiraven, la sang circulava per les seves venes de goma, feien la digestió... Objectes que reprodueixen o imiten la vida. No la generen. Llavors, i aquesta és una pregunta que possiblement ens ha vingut de França, podem pensar que els objectes artificials tenen vida pròpia? La literatura, que precedeix sempre la realitat, és plena d´històries en què els cossos inanimats amb els quals convivim es revolten de sobte i organitzen una berbena. En trobam a les rondalles, però sobretot a la literatura que ens arriba del nord d´Europa. Les primeres pel·lícules de dibuixos animats de la factoria Disney també n´eren plenes: graneres que agranaven soles, escudelles que ballaven, cadires que saltaven ni que tinguessin ànima. Potser, el secret és a l´ànima.

Vaig tenir una tia que tenia un canterano que gemegava. Només gemegava de nit. Durant el dia no deia res, però, en entrar la fosca, començava a repetir sempre el mateix gemec. «Sembla una persona hu­mana, el canterano» –deia la tia. «I m´a­gra­da sentir els seus gemecs. A vegades ens provam a veure qui gemega més fort. Em sent acompanyada». Sentir la presència d´un objecte desperta la memòria i, a vegades, és suficient un petit renou, una ombra, un moviment, els efectes del vent sobre les coses. El vent entra pel crui d´una por­ta i de sobte perceps la remor del seu pas i et dóna l´estranya sensació que no estàs sol.

No sé si podem admetre l´existència d´éssers sense vida pròpia i que, de sobte començam a percebre la seva presència, perquè ens adonam que són a prop de nosaltres. A vegades he imaginat una vall, un país imaginari, poblat d´estranyes criatures: robots, marionetes, pròtesis, animals dissecats, mòmies, peluixos. He començat a caminar per aquesta vall i he sentit terror. Perquè s´assembla massa al món en què visc.

Segurament, el secret és a l´ànima. Diuen que, amb el temps, la ciència permetrà, quan els nostres cossos siguin molt vells, molt usats, transferir l´ànima –el nostre esperit– a una màquina. L´esperit potser només és un alè de vent. Hi va haver un home de ciència, també a França, entossudit de saber què pesava l´ànima humana. Va pesar quinze moribunds i els va tornar a pesar després de morts. Els cossos d´a­quells quinze pacients no varen perdre mas­sa, però pesaren entre vint i setanta grams manco del que pesaven en vida. Va suposar que aquest era el pes de l´ànima. Llavors va provar-ho amb quinze animals. Va pesar quinze cans a punt de morir. Tam­bé varen perdre entre vint i setanta grams.

L´ànec que emocionà Voltaire fou considerat l´obra mestra de Jacques de Vaucanson. Tenia quatre-centes parts mòbils i podia batre les ales, beure aigua, pair el gra que menjava, defecar... No enregistraren l´olor de les seves defecacions. Tots els reis d´Europa anaven bojos per aquell ànec i convidaren l´enginyer que l´havia creat a les seves corts. No hi va anar. No sé si s´adonaven que aquella criatura en forma d´ànec era a l´origen de la intel·ligència artificial. Vaucanson es limità a obsequiar el seu rei, Lluís XVI. Li envià l´ànec i d´altres artefactes mecànics que havia creat perquè tingués una col·lecció d´autòmats. La Revolució els va destruir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema