Cartes

He viscut a Girona durant tres anys. Enamorat per sempre vaig quedar del Barri Vell i la seva vida cultural. El Temps de Flors no n´és cap, d´excepció.

La unió de natura i història crea­va una experiència diferent, entendridora. Passejar pels ca­rre­rons, entrar als patis, pujar i baixar, acabar meravellat amb l´esplendor de la catedral. Sempre li ho recomanava a tothom.

Avui he tornat a Girona amb aires de turista que coneix bé tots els racons i sap què pot esperar dels abillaments florals.

Després de passar calor i fer cues, decepció total. Els conjunts de flors penjants, les estores, els jocs de colors i formes han deixat pas a la reflexió artística, els jocs abstractes i l´estètica conceptual. Una manera de desaprofitar l´o­ca­sió de vestir Girona d´alegria i majestuositat. El temps de les flors sembla que ja ha passat.

Carmeta BarberàEulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

Aquesta setmana hem pogut veure a Roses La Carmeta i el moll, documental biogràfic dirigit per Maria Velasco. La sala del Casal del Pescador estava totalment plena. Hi havia moltes dones i homes que han viscut al voltant del mar i que hi van poder veure el testimoni d´unes imatges per a tots ells més que properes.

Carmeta Barberà era a la sa­la. Ha estat tota la seva vida cosidora de xarxes a Roses. La seva història explicada per ella mateixa és la que la Maria ha emprat per deixar constància del fet pel qual dones com la Carmeta formen part del patrimoni històric i cultural de tota una generació. L´any passat la Carmeta va rebre la Medalla de la Pesca Catalana en reconeixement a les dones que han dedicat la seva vida al mar.

El «top ten» i el Celler de Can RocaCarles Mallart FundaciÓ p. Petjada de Sant NarcÍs. Girona.

Fa poques setmanes varem saber que aquest any el Celler de Can Roca havia assolit la tercera plaça del rànquing mundial per part de la revista Restaurant. Vagi la nostra més cordial felicitació. Que els germans Roca es mantinguin dins els «top ten» els últims set anys és una proesa només assolible per autèntics «supercracs» com són ells. Els criteris de la revista esmentada per fer el rànquing que tots coneixem, són d'allo més subjectius, els podriem assimilar a la frase «els camins del senyor són inescrutables» doncs per nosaltres els ciutadans de les terres gironines, podem afirmar que segueixen essent el número u mundial, el que passa que la revista ha de repartir joc entre els bons professional i també beneficiant ciutats diferents que per estratègia de màrqueting dintre d´un planter molt bo, els «top tens» han d´anar mantenint el caliu i alternant posicions. El que han fet, i esperem seguiran fent, els germans Roca per aquesta ciutat i les nostres terres és de llibre, no té preu. Situar Girona al món reiteradament des de fa set anys no es pagaria amb 10 milions d´euros (1.660 milions de pessetes) per tant el que els devem és immens. Algú pot pensar i dubtar que han passat de l´1 al 2 i ara al 3... podem afirmar que el seu model i forma de fer segueix vigent, són el número 1 i la relació qualitat/preu que donen és una fita inigualable al món a dia d'avui. El dia que qualsevol de nosaltres truquem al Celler per anar a sopar aquest vespre i ens diguin sí que hi ha taula, volen finestra... a quina hora els va bé, llavors podrem afirmar que el model s'ha esgotat. Com que això no és previsible ni a llarg termini, estiguin tranquils que ens queden molts anys per seguir disfrutant la seva cuina i gaudint de la publicitat gratuïta que ens fan mundialment. Estimem Girona, passió per Girona.

Un càncer a la nostra societatÀNGELA FERRER I MATÓ girona

Sí, i per desgràcia a Catalunya ens ha crescut aquest mal temible que moltes vegades acaba amb la vida de qui l´ha arreplegat. El «clan» Pujol ens ha fet molt mal. És el nostre càncer particular. La majoria de catalans estimàvem i admiràvem la família Pujol, en particualr el pare, que pensàvem que era un gran polític. Com aquell ésser fort que creu tenir resistència a tot i quan se li declara un càncer trontolla ell, la família, els amics... A Catalunya saber que el personatge gairebé idolatrat era un lladre, ha caigut com una galleda d´aigua gelada en ple hivern. Qui podia pensar que la discreta Marta era un cervell retorçat que robava a cor què vols? I el calçasses del seu marit fent veure que tot ho feia per Catalunya anava cobrant i amagant els diners, milions i milions espoliant la terra que tant deia estimar i convertint-se en un ésser menyspreable i depravat. I els fills, que havien de ser uns models a seguir, tots lladres i algun ja a la presó.

Jo ara penso que veure un fill a la presó és un càstig molt gros per a un pare i que d´alguna manera el deu corcar per dintre. Diguem en català que el pecat fa forat i de veritat que en aquesta situació desitjo que sigui així. Quan veig la Marta a la tele em ve un no sé què que em remou les tripes. Han fet actes irreparables contra Catalunya, la que tant deien estimar. Quins éssers més retorçats! La corrupció de l´Estat és un podriment immens però et quedes esmaperdut a l´hora de criticar, que s´ho mereixen, recordant que a Catalunya també tenim un mal lleig, com es deia abans d´un càncer. La bona gent d´aquesta terra no mereixia el mal irreparable que ens ha fet la família Pujol. Quina pena tot plegat!