Obligada atenció al debat entre els tres candidats a la secretaria general del PSOE. Preguntat a l´entrada de la seu de Ferraz per l´ànim amb què arribava a la cita, el senyor Sánchez, últim a ocupar aquest lloc abans del cop de mà que el va defenestrar, va dir esperar un debat de «guant blanc»; és a dir, un combat dialèctic net i educat entre companys de partit que comparteixen els mateixos valors. Va resultar tot el contrari. El senyor Sánchez i la senyora Díaz es van estomacar de valent i més que guant blanc van utilitzar guants de boxa. Fins i tot uns guants fora del reglament com aquells que usava Charlot en un memorable combat, amb una ferradura oculta en el seu interior per multiplicar la potència del cop. Especialment per part de la senyora Díaz, que va recórrer massa sovint a les desqualificacions personals. Segons l´opinió de la dirigent andalusa, Sánchez és un perdedor nat que canvia de criteri contínuament, desorienta l´electorat i acaba per ser abandonat a la seva sort per als que li van donar suport abans, tant si es tracta de companys de partit com d´alts dirigents d´aquest, com Felipe González o Rodríguez Zapatero, que pel que sembla ja no es fien d´ell per la seva inconsistència política. «T´ho dic amb afecte Pedro -li va etzibar- el problema ets tu». L´agressivitat de la senyora Díaz no va amainar durant la primera part del debat, amb aquesta finalitat, i abans d´anar-se´n a descansar per una estona, se la va poder sentir dient: «Encara sort, i ara a veure si es tranquil·litza el nen». Ha d´estar molt segura de la seva victòria per permetre´s aquestes llicències una mica mal educades.
El seu oponent, en canvi, va voler portar la confrontació al terreny dels arguments polítics, però ho va fer d´una manera més nerviosa i desmanyotada, volent abastar massa temes com l´examinat que pretén convèncer el tribunal que s´ha estudiat bé l´assignatura. En ocasions, Sánchez transmet la imatge de l´home que se sent injustament apallissat des dels mitjans i des de les altures del seu propi partit per haver fet una proposta massa socialista per als temps que corren.
Pel que fa al senyor López, tercer en discòrdia, va jugar el paper més agraït d´àrbitre i moderador. I ho va fer força bé, amb una crida, que va semblar sincera, a la unitat del partit i a la concòrdia entre faccions enfrontades. Tant que, en alguns mitjans se´l va donar com a vencedor moral del debat. Desconec si Patxi López va estudiar a Deusto, però el seu discurs, oratòria i gestualitat em van semblar ignasians. I per això mateix molt eficaços. No obstant això, alguns observadors van voler endevinar en el seu argumentari una jesuítica, i per tant discretíssima, forma de suport a la candidatura de Susana Díaz. Com quan va voler posar Sánchez en un compromís interpel·lant-lo sobre el seu concepte de nació (que no és equivalent al d´Estat).
Un cop vist el debat, jo no podria dir, com va fer diumenge en la seva primera plana un important diari, si «el PSOE s´acosta a l´abisme». Ni tampoc si el perill d´estimbar-se serà més cert triant Pedro Sánchez, Susana Díaz a Patxi López com a nou secretari general del partit que va fundar Pablo Iglesias.
