El calendari avança. Carles Puigdemont anirà dilluns a Madrid a explicar per quines raons el Govern espanyol hauria de negociar la celebració d´un referèndum d´independència a Catalunya. Serà una conferència amb valor de petició i d´ultimàtum: si la demanda és refusada, ni que sigui per silenci administratiu, s´activarà la transició entre la primera i la segona meitat de la fórmula «referèndum o referèndum», i es posarà en marxa el calendari que mena a la convocaròria unilateral.
Puigdemont diu que està disposat a negociar-ho tot: la data, la pregunta, les garanties, els terminis... tot, excepte el fet mateix de la consulta. Però ningú no espera que el Govern espanyol es mogui ni un mil·límetre d´una posició negativa, perquè enfonsa les seves arrels en conviccions molt profundes tant dels dirigents i els militants del partit com també dels seus votants. La franja electoral més fidel al PP, la que li garanteix un resultat mínim suficient, la formen uns quants milions d´espanyols de més de 55 anys, i aquests són també els més sòlids defensors de la unitat inqüestionable i els més intransigents davant les aspiracions sobiranistes catalanes. Rajoy dirà que no (per activa o per silenci administratiu) per dues raons: perquè li surt de l´ànima i perquè li diuen els sociòlegs de capçalera. I amb el PNB en curs de pacte de legislatura, hi ha Rajoy per estona.
En conseqüència, el calendari avança. Un referèndum al setembre s´ha de convocar al juliol, a tot estirar, i això és d´aquí a dos mesos. Ens esperen unes setmanes distretes, amb lleis i decrets que seran impugnats en el mateix instant en què es publiquin, i votacions parlamentàries que seran objecte de querella fiscal pel Codi Penal. Setmanes vertiginoses, en dos sentits de la paraula: el d´extraordinària rapidesa i el de «sensació d´inseguretat i de por de caure daltabaix», que és la primera accepció de «vertigen». A mesura que s´apropin les següents fites del calendari, el procés no podrà continuar sent un joc de teories i d´hipòtesis per a l´entreteniment dels experts que aquests dies especulen amb totes les bifurcacions possibles del full de ruta.
De la mateixa manera que Rajoy no pot acceptar la demanda de Puigdemont, aquest i els partits del seu govern no es poden fer enrere i han d´arribar fins al final de la cursa, sigui quin sigui aquest final. La derrota contra una força invencible els serà acceptada i glorificada, però anar a la batalla els resulta indefugible.
