De l´Espanya invertebrada a l´Espanya al·lucinada, parlant en termes històrics, no hi ha més que quatre dies. D´aquí que no li hagi donat temps a vertebrar-se abans d´al·lucinar-se. Continuem, doncs, sense una articulació ideològica capaç de sotmetre a unitat els seus diferents territoris, a la qual cosa hem d´afegir ara un problema de percepció que ens obliga a veure el que no és. Resulta, en fi, que el PP mai va destruir a cops de martell les proves de la corrupció del seu partit, infiltrat per bandes mafioses els fils de les quals (o filets, que diria Rajoy) recorrien Génova des del primer a l´últim pis. Vet aquí un cas de desvari col·lectiu. Espanya al·lucinada, víctima de les substàncies psicotròpiques que ens posen en els telenotícies, encara no sabem qui.
Bárcenas no va existir. Però, so hagués existit, la seva relació amb el nucli dur seria nul·la. Guanyava una milionada infreqüent en un tresorer, i cobrava sobresous homèrics a la vista de tothom. Però en realitat no passava de ser un oficial de tercera administratiu, que gaudia de cotxe oficial, secretària, xofer i despatx encatifat. Tot això (per a més estupefacció) en forma de simulació de salari en diferit etc. I parlem de Bárcenas per no parlar del ministre de Justícia, del fiscal en cap i del fiscal Anticorrupció. Els espanyols ens mirem aquests senyors i el que veiem és una trinitat obstinada a salvar de la crema Ignacio González. Escoltem els enregistraments de la poli, els processem, sumem dos i dos i ens surten quatre. Però ens surten quatre perquè sumem malament. Després compareix el secretari d´Estat d´Interior i assegura que dos més dos són cinc, o tres, tant li és una xifra que una altra per tal que no sigui la correcta. I ho assegura amb tanta serietat que a un el fan dubtar. A un, no; a tot Espanya, la vertebrada i la invertebrada, l´èbria i la sòbria, la de dalt i la de baix.
Delirem, en fi. Mirin, allò de la mare superiora i els missals era una fotocomposició. Un falsificador va imitar la lletra de Sor Ferrusola per parar-li aquesta trampa que no se li pot ocórrer a ningú excepte a la senyora Marta. De manera que tants anys després, a més de sense espina dorsal, continuem sense sindèresi. I sense sintaxi. Però què simpàtica és Susana Díaz. Una cosa per l´altra, en fi.
