L'ordre

18.05.2017 | 09:56

La llei acompanya l´ordre. De cop, tot allò que era deixa de ser. L´ordre institucional se´n va pel pedregar. El pedregar està controlat per funcionaris d´ordre. Fiscals, jutges i gent d´ordre que filtren i remenen els intestins de l´Estat. Ànimes càndides que són fidels. Fidels amb l´ordre podrit. Alliçonadors de la llei. La llei. Qui la defensa? Qui la suporta malgrat haver-la transgredit? Càmera fosca. Terrible obscuritat que cada dia mostra una llum ocre orina. Llum que assenyala als prohoms vençuts i engarjolats. Estirp d´aprofitats i lladres. La vida actual està composta d´aquesta misèria que va acompanyada de nostàlgies progressistes: els últims concerts de Raimon. Antiga revolta. Una de les millors veus antifeixistes que hem escoltat. I l´ordre? L´ordre que encara defensen els post- euro-comunistes, és verdader? La llei empara la transgressió. Propaganda remorta. Veiem com, des de l´Estat espanyol, el poder en majúscules, se salta la llei. La de la memòria històrica, la primera. Tot i ser una llei es vanten que tingui pressupost zero. L´ordre hauria d´estar en la dignitat. No hi ha gaires cantautors que reivindiquin aquest temps perdut. Arreu es fa i desfà sense fixar l´acumulació de pràctiques paralegals. Lluny de l´absoluta bestiesa de pensar, les persones elegides, a l´Estat espanyol, responen a la crida de l´ordre i de la fidelitat. Veiem com la lluita entre mafiosos rebel·la l´ànsia viva de ser el més ric de la bandada. Tot plegat acaba en un sol vòrtex: allà on s´acumulen diners i diners. Se´ns diu que això, l´ambició, és per culpa de la naturalesa humana. Se´n riuen de nosaltres. Els pobres o els desnonats, no tenen naturalesa humana. Són culpables de la seva dissort. Si el capitalisme modern ha treballat bé en aquesta qüestió ha estat en la gràcia d´atomitzar els treballadors, els autònoms i els de l´antiga classe dels obrers. Tot és vintage. Plana superada en el nou ordre. L´ordre dels aprofitats, dels que amunteguen fortunes gràcies als diners públics i que, amb una bateria d´advocats, jutges i fiscals posats amb criteri, troben els enfonys legals per remuntar la presó. Tot prescriu. Gràcies a la complicitat jurídica de l´Estat, ningú no torna els diners furtats. És la llei. És l´ordre que empara la hipocresia i el cinisme. Un espectacular territori que no és imaginat sinó definit. Explica la vida en la qual la xusma hem transitat després de la mort de Franco i de la instauració de la monarquia borbònica. Un retrat que mostra qui ens ha governat i a quines lleialtats s´ha sotmès –Bankia, Gürtel i multinacionals–. Ordre. Tot és legal i, sobretot, constitucional. Aquesta és la realitat: l´ordre. L´ordre a partir del qual pots robar i menystenir l´ordre de qui t´ha votat; el fum de la realitat. La realitat és implacable: del poder tothom vol endur-se´n el que pugui. La vida dels lladres és molt llarga, la de la gent normal, dels que formem part de la púrria de classe mitjana o dels pobres a seques, molt curta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema