Cau una porta de 1.100 quilos de la basílica dels Desemparats de València el diumenge i fereix lleument una dona gran. Hi ha qui no veu el nyap d´una obra realitzada el 2005 sinó un miracle. L´Església compta amb l´assegurança Trinitat, que fa que els accidents sense víctimes siguin un miracle i els altres acabin en resos funeraris i els pagui la companyia del més ençà.

Sàviament, no es confia tot al miracle: en un casament recent el capellà va dir que qui volgués tirar arròs ho fes més enllà de les escales, perquè si no, en cas de desgràcia, pagava la par­ròquia.

Es commemorava un miracle a Portugal el cap de setmana passat i hi va anar el Papa a canonitzar dos nens explotats en treballs agraris del Portugal profund que fa un segle van dir haver vist diverses vegades una dona a qui van qualificar de Mare de Déu. El mateix cap de setmana, Portugal va guanyar el festival d´Eurovisió per primera vegada en 53 anys de participació amb un jove humil i cardiòpata i una cançó antifestivalera. És únic però no un miracle.

Els que no creuen en els miracles solen dir que Déu odia els amputats perquè les pregàries curen malalties però mai fan créixer una nova cama, un nou ull, ni tan sols una modesta orella. «Mai» és oblidar Miguel Juan Pellicer, de Calanda (Terol), a qui durant la nit del 29 de març de 1640 li va créixer la cama dreta que li havien amputat per sota del genoll. Va donar-ne fe el notari de Mazaleón, Miguel Andreu. Els notaris venen fe i, de vegades, en donen. El miracle va a càr­rec de la Pilarica.

Rodrigo Rato és l´autor del «miracle espanyol», principalment consistent a donar aire i sabó a la bombolla immobiliària, que va acabar els seus dies venent a pastorets accions de Bankia de les quals va donar fe el Banc d´Espanya.