Rossolàvem a la pedra de l´escalinata de la catedral, apreníem a créixer, a tenir-li confiança. En Lluís de l´Arc, ja amb total familiaritat, va dir que tenim una catedral al pati. El primer abric paleolític de Girona es deia Pedra Dreta. A l´escut d´una casa de Pedret hi ha esculpides les eines d´un picapedrer, des del segle XVI. Girona mostra tres claustres antics de gran referència. Mestres d´obres, picapedrers, arqueòlegs, historiadors, ben junts, cadascú amb les seves traces, podrien afegir-se a l´admiració en aquella oda gironina de Camil Geis: «llambordes i muralles, tot t´ho donaren unes grans pedreres nades al cor d´unes muntanyes nues». Pere Bech fa un agraïment a la mare pedrera: «sucosa de llum, té colors d´entranya». La ciutat «feixuga de pedra», de Ruyra, ens ha fet companyia identitària. I alguna cosa més. Josep Pla contempla els porxos de pedra de la Rambla i diu que «Girona és la capital de la nostra humanitat i naturalitat màximes». És la mateixa convicció dels vells jueus gironins que en els escrits dels préstecs feien constar «per mentre duri la Torre Gironella.»

Ja en la modernitat, ara fa 62 anys, es va iniciar una exposició de flors que tenia el gloriós destí de prestar nova vida a aquella ànima de pedra que tenia Girona, secularment. Per pocs dies, les flors, que són efímeres. Però l´esforç continuat, amb relleus de la torxa organitzadora, ha donat cada any vida i visitants, alegria i obertura a tot un Barri Vell, abans imatge perfecta del tancament i de l´oblit; havia sigut matèria d´inspiració del pamflet de Joan Mínguez, la ciutat «a l´entreforc de quatre rius alçada, mig esblaïmada d´esvorancs pregons.» La pedra i la flor, ara en festeig, són el símbol de la voluntat gironina de deixar enrere aquella ciutat amb la qual els poetes de la negritud podien esplaiar-se quan a principis del segle XX ens denigraven casa nostra dient que Girona tenia un «aclofament de sargantana». Ara els gironins ja no podem desaprendre l´esperit de Temps de Flors. El calendari de maig enarbora els estendards d´un desig, el gran diàleg de la pedra i la flor al Barri Vell.

Al llarg dels anys la praxi de Temps de Flors ha harmonitzat la vida llarga, de color gris seriós, de la pedra dura, amb la pompa de la vida breu de la flor, curta en el temps, fràgil, però que mou genialment el domini dels colors. Tornem-ho a dir, Temps de Flors, i no pas de Miralls, Plàstics i altres bajanades que últimament s´han posat allà on no els demanaven. I el creixement continu del nombre de patis i àmbits no hauria de ser la norma de l´organització. Es demana serenitat i més exigència en la selecció dels projectes participants. Seixanta-dos anys ja és una bona maduresa que s´ha de fer respectar, davant de certs intrusismes i instal·lacions impròpies.

L´essencial és viure pel retorn. Això és el que han de poder desitjar els nostres visitants. Amb exquisida sensibilitat ens ho recorda una botiga del carrer de les Ballesteries, que aquests dies anuncia en el seu aparador un desig de Miquel Martí i Pol; el poeta el va deixar escrit en el llibre de visites d´un restaurant gironí i diu així: «I tornaré a Girona quan bufi tramuntana per perdre´m en silenci pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona sense esperar que em cridin, amb tremolor a les cames i els ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni quan tornaré a Girona».