Jules Renard deia que una serp és la deumilionèsima part d´un quart del meridià terrestre. Una cala del cap de Creus potser és una mica més, però, tot i així, la Pelosa no es distingeix per la seva grandària. Està situada entre el nas llarguerut de cap Norfeu i la badia goluda de Montjoi, entre la blancor una mica tibada de Cadaqués i el rogenc crepuscular de Roses, entre l´abundància de la Roma empordanesa i l´austeritat de la Grècia antiga, representada per les roques que es deixen llepar per les onades i que semblen les mateixes que contemplen l´Egeu o el mar de Sicília. La Pelosa és una platjola de sorra cendrosa on hi ha un restaurant de diumenges, que serveixen arrossos als forasters, i una caseta del comú de pescadors de Roses tancada a pany i clau. Una colla d´eucaliptus, també forans, abasteixen d´ombres els que busquen el seu recer. La tramuntana, quan bufa, hi bufa de veritat i tot en la natura abaixa l´esquena en senyal de natural submissió. Pel camí de ronda s´hi poden flairar les delicades olors de les flors silvestres i l´aigua del mar, en dies de calma, sembla un mirall on es reflecteix la pàtina untuosa de la història humana. Jules Renard també deia que la pàtria és un tenderol en el desert. Quan vaig a la Pelosa i em poso a pensar en les nocions de pàtria de Renard, arribo fàcilment a la conclusió que la nostra, la nostra pàtria, és, entre moltes altres coses, aquesta cala que mira cap al mar de llevant i on es pot sentir fàcilment encara la remor de les pales de les naus gregues, que un dia van arribar per apamar una mil·lèsima part de la bellesa terrestre.
