Els gironins, com molts altres veïns de moltes altres ciutats tenen una tendència innata a desmerèixer allò que funciona i especialment en el propi àmbit de la capital. Personalment, reconec que mai m´han apassionat aquelles activitats destinades a cercar la màxima concentració de persones en el mínim espai de temps i geogràfic possible però, també és cert que si algun fet exerceix com a veritable projecció de Girona a l´exterior és això del Temps de Flors, que té la doble capacitat d´una banda, de fer sortir els gironins al carrer, encara que sigui per qüestionar cada racó i de l´altra, d´atreure un volum extraordinari de visitants que any rere any descobreixen els detalls i les meravelles de la Girona vella mercè a unes instal·lacions, que agradin o no, sorprenen i generen opinions de tota mena.
I diguem-ho tot, aquells que aprofiten per criticar temps de flors fins a la sacietat, són, sovint, els mateixos que després s´enorgulleixen de l´activitat davant públics externs i de fora de la ciutat. Funciona així, aquells que posen per davant la queixa són els primers a desdir-se quan es tracta de posar de relleu les meravelles d´una acció que segueix enlluernant milers de persones d´arreu, i especialment els que visiten la ciutat per primera vegada.
I també és cert que el Temps de Flors és alhora el termòmetre que ens ha de permetre establir on són els límits del turisme, en el sentit que cap ciutat es pot permetre atreure visitants fins a un nombre indefinit, i menys quan es tracta de ciutats on l´espai que genera atracció és petit, molt petit. Arribarà un dia on no ens hauria d´estranyar que algú hagi de reservar la visita al Barri Vell, d´una banda, perquè la seva capacitat d´absorció és limitada i d´altra, perquè no es poden forçar els límits de la convivència entre turisme i ciutadania. Mentrestant, però, gaudim del temps de flors, com un fet extraordinari.
