El mal francès

19.05.2017 | 10:16

França s´ha construït –com a mínim des de 1213– des de la destrucció d´altres nacions, altres cultures i llengües. Cap poble d´Europa –llevat del castellà– ha estat tan arrasador i, per què no dir-ho, tan etnocida. Sota reis, emperadors i repúbliques, França ha anorreat –i ho continua fent– nacions i parts de nacions com Flandes, Bretanya, Alsàcia, Catalunya, Euskadi, Còrsega o Occitània. Castella ha fet el mateix, però sense tant d´èxit, amb Astúries, Galícia i Portugal, Lleó, Aragó, Catalunya i Euskadi. Tant la dreta com l´esquerra -i a vegades més aquesta- son contràries a les anomenades «llengües regionals». Mélenchon, en plena assemblea corsa, va expressar el seu menyspreu pel cors, indicant que no acceptava que es parlés. Els francesos, des de Lluís XIV, creuen que parlar català, cors, bretó o occità, atempta contra «l´honor de la nació». Només cal veure la brutalitat amb què s´han francesitzat els topònims i fins i tot els noms dels masos, els nom i els cognoms a la Catalunya Nord per entendre-ho. Paradoxalment, dir-se Martí (amb accent) està prohibit, però no els noms àrabs.

I així com els espanyols creuen que a Espanya hi ha una sola cuina «nacional» – l´espanyola, és clar–, sense haver-hi reeixit (de fet, els cuiners bascos i catalans tenen més projecció internacional i més estrelles Michelin que els espanyols), els francesos, és clar, només accepten una cuina al món – i no solament a França, sinó a fora!–. Una de les formes de negar altres cuines nacionals és destruint la llengua que anomena plats i productes –i en això tant els espanyols com els francesos en són mestres consumats.

A València el català ja és absent de la cuina o patuesitzat, és a dir, convertit en una caricatura de dialecte («Arroz abanda», «Fidegüá» i altres amenitats), i s´envasen productes amb el nom de «Rebollones» (rovellons) o «orilletas» (orelletes). A França, això encara és més avançat. Així, el Dictionnaire de la cuisine de Provence, de Philippe Blanchet i Claude Favrat, que pretén presentar la cuina de Provença des d´un punt de vista científic i «etnogràfic», la llengua occitana és convertida en un patois infame i repugnant. Heus aquí com escriuen en «provençal» noms com Aiga bolhida/«Aigo-boulido», Banha cauda/ «Bagna caoude», Bolhabaissa/«Bouillabaisse», Castanhada/«Castagnade», Codonhat/«Coudounat», Crespèl «Crespèou», Ceba/«Cebo», Fogassa «Fougasso», Pinhata/«Pignato», Ventresca/«Ventresco», i així fins a l´avorriment.

El mateix es fa amb la cuina i els productes de la Catalunya Nord: «brou bouffat» (brou bufat), «carn de parol» (carn de perol), «fuet» (fuet), «boules de picoulat» (boles de picolat), «bouilinade», (bullinada), «ouillade» (ollada), «bougnettes» (bunyetes), «touron» (torró), «rousquille» (rosquilla) i un llarg etcètera.

En canvi, però, com que els francesos són gurmets, s´exhibeix amb orgull, a les etiquetes, l´origen dels productes, sigui de la Catalunya Nord, de l´Iparralde (País Basc francès), d´Occitània o de Bretanya. Tothom haurà pogut veure com la mantega és designada per la seva procedència- Bretanya, Normandia, etc., i així també l´aviram, els patés, els embotits, els formatges, etc. Tot el contrari d´Espanya, on el producte si manifesta el seu origen català corre el risc que els espanyols li facin boicot, com efectivament passa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema