Per què tenim tanta corrupció?

19.05.2017 | 10:16

Al Diari de Girona del 28 d´abril, Jordi Ser­rano es preguntava els motius pels quals hi ha tanta corrupció al país. Voldria oferir-li la meva opinió.
Crec que la causa fonamental del 90% de la corrupció que tenim és efecte de la llei electoral, conseqüència principal de les llistes tancades i de la disciplina de vot. Les dues coses impedeixen que en les eleccions es puguin votar persones de la nostra confiança, aquelles de les quals podem esperar, amb certa probabilitat, que al congrés, als parlaments i als ajuntaments, no permetran que els interessos dels caps del partit passin per sobre dels interessos dels votants.

Ara, per ser inclòs en una llista, és necessari que el cap del partit estigui totalment segur de la docilitat del candidat. I aquesta docilitat exigeix el silenci del futur diputat o regidor davant de qualsevol cosa que el cap opini que ha de quedar oculta. A més, els caps dels partits i malgrat que presumeixin de demòcrates, s´atreveixen a posar una multa a aquells representants que voten el que volen els ciutadans i no el que ordena el «controlador» del partit. Quin qualificatiu cal donar a un partit que s´atreveix a obligar un diputat o regidor a votar en contra del que ell creu que li demanen els que l´han triat perquè els representi? Amb polítics acostumats a aquesta docilitat, com es poden denunciar conductes improcedents i perdre la confiança dels caps? És demòcrata un partit que supedita els desigs dels ciutadans als interessos de qui mana?

Aquest servilisme i silenci del que coneix actuacions delictives, es transmet a l´administració en el seu conjunt. És molt difícil per a un tècnic o un administratiu no adonar-se del que fan malament els de més amunt, però també és molt difícil que, fora d´una lleu insinuació, s´hi oposi. La primera resposta que rep dels seus superiors jeràrquics és un «això no és cosa teva i no t´hi fiquis». La major part dels subordinats no té més remei que seguir callant. Fins i tot, els funcionaris amb nomenament han de seguir callant si volen conservar les seves perspectives de promoció i el status de la família. El programa 30 minuts del passat dia 14 era molt instructiu.

Quan s´ha iniciat el camí de la corrupció sempre es troben, amb ascensos o primes, els tècnics o administratius que hi ajuden. No hi ha corruptes aïllats; sempre hi ha ajudants que ajuden a fer i a tapar. De tant en tant, és possible que el delicte comenci a conèixer-se, però instruir un cas de corrupció és una feina titànica. Mai ningú ha vist res, tot era correcte, ningú recorda res, no hi era, etc. A la falta de testimonis s´hi afegeixen els canvis de jutges i fiscals, la divisió o agregació de peces separades, etc. No té res d´estrany que la corrupció prosperi.

Encara que no sigui un cas directament econòmic, és molt instructiu per a entendre com van les coses, repassar el cas de l´accident ferroviari de Santiago de juliol del 2013. Ensenya clarament el resultat de permetre que les capelletes formades i protegides per les llistes tancades i la disciplina de vot, siguin les que dirigeixen el país. A més de la indubtable distracció del maquinista en no fer-se càrrec de l´ordre de disminuir la velocitat de 200 a 80 km/h, hi ha els fets que ho van deixar com possible.

En la tècnica ferroviària es considera que a velocitats de 200 km/h i més altes, els maquinistes poden tenir dificultats per fer-se càrrec de les ordres dels senyals situats al costat de la via i, per això, en les línies d´alta velocitat, les ordres de velocitat s´introdueixen en el tauler de comandament perquè avisi el maquinista si la velocitat és més alta del compte i, si el maquinista no la redueix, freni el tren automàticament. La denominada llavors «línia d´alta velocitat Ourense-Santiago-la Corunya» es va posar en servei sense que aquest automatisme estigués instal·lat en tres quilòmetres al voltant de Santiago i, entre ells, en el malaurat revolt. Algú ho va ordenar, però ningú se´n recorda, ni en sap res.

Aviat farà quatre anys que s´estan buscant responsables del disbarat de posar-la en funcionament en aquesta situació perillosa. En un país dels que jo en broma en dic civilitzats, abans que el fet hagués revoltat els maquinistes, els comandaments intermedis ho haurien evitat. Només hi va haver una denúncia, desestimada per defecte de forma. A hores d´ara, entre els deu o quinze escalons de comandament que hi deu haver entre el govern, Adif i Renfe per una banda, i els maquinistes per l´altra, no se sap ni qui va informar que la línia es podia posar en servei ni què calia fer amb el que estava sense instal·lar. Ni qui va donar l´ordre d´inaugurar-la. Quan l´ordre anava baixant fins als nivells d´execució, tampoc se sap res de com aquests nivells d´execució van anar informant verbalment sobre la barbaritat que es volia que fessin. Ni per què el que va rebre la denúncia amb defecte de forma, no va ­corregir aquest defecte de forma i va informar als superiors, i on es va aturar aquesta informació. Tampoc se sap per què els defensors dels maquinistes van callar igual que els comandaments.

Al meu entendre, amb circumscripcions petites i uns polítics obligats a respondre, cada un davant els seus electors, sense poder protegir-se amb la disciplina de vot, l´exemple de responsabilitat estaria estès també en els diferents càrrecs de l´administració. En una democràcia com cal, no s´hauria pogut inaugurar la línia sense els automatismes necessaris. De la mateixa manera, la corrupció seria molt menor, perquè les complicitats i les autoproteccions estarien menys garantides i amb menys impunitat. I l´accident de Santiago, sense víctimes. Només amb una frenada automàtica.E

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema