irk Bogarde, en la pell del compositor de ficció Gustav von Aschenbach, protagonitza Mort a Venècia (1971), dirigida per Luchino Visconti. La ciutat dels canals, de les góndoles, del Carnaval, dels tramezzini (entrepans deliciosos importats de Torí), de l'incontenible Giacomo Girolamo Casanova i, ara, per decisió política de JxSí i CSQP (sigles que recorden el mil·lenari lema romà SPQR), del procés català. Els dos grups han acordat sotmetre'l al dictamen d'aquest organisme depenent del Consell d'Europa i que té seu, malgrat el nom, a la ciutat francesa d'Estrasburg, de manera que el debat sobre el re-fe-rèn-dum no hi posarà els peus pròpiament. La Comissió es dedica, bàsicament, a assessorar els estats membre de la UE sobre qüestions constitucionals, i la hipotètica secessió catalana n'és una i no pas menor. I, és clar, un català (roda el món i troba'n un o dos o tres o deu), Josep Maria Castellà, professor titular de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, n'és membre. En un article a La Vanguardia publicat dimecres passat, Castellà aigualia el vi independentista a base de bé: «l'ús de consultes directes ha de ser permès només allà on està previst per la Constitució o una llei de conformitat amb ella». Ergo, si abans d'anar a «Venècia» el procés no fa escala a la carrera de San Jerónimo del Madrid de Carmena, via que acull el Congrés dels Diputats, pot haver d'efectuar un aterratge d'emergència que acabi en estavellament.
El viatge a «Venècia» apeteix especialment a CSQP i PDeCAT: els primers podran seguir fent la puta i la Ramoneta a l'estil més convergent (ara sí; ara no; depèn); els segons, delmats per una riuada d'escàndols judicials, guanyen temps, gairebé l'únic aliat que els queda en la batalla per frenar una molt probable sagnia electoral només equiparable a la patida pel PSC l'últim decenni. Quan i com respondrà «Venècia» és una incògnita difícil d'aïllar en una equació política de com a mínim tercer grau. Mentre això no passi, el PDeCAT seguirà manant, que en el fons és el que compta.
