En una de les seves conferències a la Universitat de Harvard, Jorge Luis Borges es considerava essencialment un lector i reconeixia que el que havia llegit era molt més important que el que havia escrit. M´hi fa pensar Com elles, el darrer llibre de Mireia Vidal-Conte, una de les veus més sòlides, valentes i originals de la poesia catalana. Com elles neix d´un espectacle literari concebut per Mireia Vidal-Conte conjuntament amb Sebastià Portell i amb la participació decisiva de Marc Romera i Odile Arqué, que hi compartien amb Mireia la lectura dels textos i que l´acompanyen ara en l´edició del volum amb un epíleg i un pròleg. A Com elles trobem una recopilació de lectures predilectes de Mireia Vidal-Conte, poemes d´autores nascudes al segle XX. No es tracta d´una antologia feminista, sinó d´una selecció d´algunes de les millors veus de la literatura del segle XX que comparteixen la condició de dona. Romera, al seu prefaci, ho explica amb claredat: «No ha volgut fer una tria a partir del gènere, sinó que ha volgut entrar en el gènere i un cop dintre n´ha fet una tria a partir del valor literari» i qualifica l´obra de «monument irrefutable a la literatura», mentre Arqué, a la seva cloenda, s´hi refereix com a «matèria poètica sense concessions, d´una intensitat insondable.» Resseguir les pàgines de Com elles és una experiència fascinant, enlluernadora. Ens hi colpeixen reflexions des de la consciència de l´escriptura, com a Hilde Domin («La meva escriptura damunt teu/ és com un signe a l´arena/ que qualsevol vent nocturn l´esborra») o a Muriel Rukeyser («encara que m´hagin calgut tots aquests anys/ i crepuscles per arribar a tu, enllà dels que moren, jo sé/ que vinc amb la paraula viva»). Però també les ombres d´una relació conflictiva amb l´existència, com a la uruguaiana Idea Vilariño («Este dolor de fuego quemando mis paredes,/consumiendo mis noches en su llama amarilla,/este dolor de grito desgarrado,/ de luna destrozada. /Este dolor, mi vida, esta agonía./Este dolor, mi cuerpo») o a la immensa i de vegades sorprenentment no prou reconeguda Felícia Fuster («El cap/em pesa com un món. I se´m desfulla./ La pell se´n va,/ ja no ens trobarem més./Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred/ immens que sols el cor/mesura. El que no donen més que els vius./El fred que no s´enterra./Mai.» Mireia Vidal-Conte ens hi acosta figures internacionals com Adrienne Rich («Vols preguntar si em sento sola?/ Sí, és clar, sola/ com la dona que condueix per un país/dia rere dia, deixant enrere,/quilòmetre rere quilòmetre,/ petites ciutats on hauria pogut aturar-se/ i viure i morir, sola»), Sylvia Plath («i aquesta/ lluentor de les boques dels cadàvers») o Teresa Rita Lopes («Tants ocells/ morts/ a la butxaca»), però alhora hi reivindica Zoraida Burgos («Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils./ En l´últim discurs, fred, l´hivern es dissoldrà./ Pensament de mort, resignada certesa, glaç·), Antònia Vicens (·A la memòria li han sortit arrels·) o Maria Mercè Marçal («Com si em vingués de tu/ la carn, la sang/ de les paraules»).