Dues notícies lligades entre si matisen la particular eufòria econòmica del moment present. La primera es refereix al patró del consum en relació amb l´estalvi i la segona, al ranquejant poder adquisitiu dels salaris. La millora en les expectatives de futur i l´increment de la gana cap al risc -tan necessari d´altra banda- estan accelerant de nou el consum intern, però a costa en gran mesura de l´estalvi privat, que torna a situar-se en nivells perillosos. Si en països com Alemanya o França les famílies són capaces de reservar més d´un 10% de la seva renda disponible, a Espanya el creixement econòmic s´està traduint en una anèmia estalviadora: hem passat de guardar al voltant del 13% de la renda en els anys més durs de la crisi a col·locar-nos una altra vegada clarament per sota del 10%. El consum impulsa l´economia, és cert, encara que de forma molt menys equilibrada del que resultaria ideal. De fet, la important creació d´ocupació -majorment temporal i de baixa qualitat- no és suficient per sostenir l´augment del consum, de manera que es va al crèdit i a les reserves d´estalvi. Espanya necessita ja millors sous.
I aquesta constatació ens porta a la segona notícia que vam conèixer la setmana passada: la caiguda del poder adquisitiu dels salaris en aquests últims cinc anys, segurament superior al que indica l´estadística. D´acord amb l´informe elaborat per la companyia Adecco, la capacitat de compra dels espanyols ha retrocedit en el seu conjunt un 2,4% -la mitjana nacional se situa en un salari mensual brut de 1.636 euros-, agreujant-se encara més en algunes autonomies -Extremadura, Catalunya, Balears, Castella i Lleó, per exemple- amb caigudes que oscil·len al voltant del 5%. No deixa de ser significatiu que el debilitament general en la capacitat de compra coincideixi amb un període de baixa inflació històrica -en alguns anys s´ha arribat a la deflació-, cosa que indica ben clarament el delicat estat de salut dels salaris i la fragilitat de la recuperació. Es pot pensar que el retorn de la inflació -la qual, com se sap, afecta més directament els salaris mitjans i baixos- accelerarà l´empobriment generalitzat de treballadors i pensionistes, mentre s´esperen les conseqüències d´una nova crisi econòmica.
Ja fa alguns anys, l´historiador britànic Tony Judt va alertar sobre el final d´un determinat model polític, on el consens entre la dreta i l´esquerra de l´espectre parlamentari europeu havia permès consolidar la pau i la prosperitat social a Europa. A favor de l´Estat del Benestar jugava una demografia favorable, l´impacte de les tecnologies de massa i la reconstrucció del continent després del cataclisme que va suposar la gran guerra civil europea entre 1914 i 1945. Moltes dècades després, el context internacional ha canviat, igual que la demografia, les necessitats socials i els requeriments tecnològics. Però la modernització de l´Estat del Benestar suposa una prioritat, com també ho és incrementar el poder adquisitiu dels assalariats, incentivar l´estalvi i plantejar polítiques imaginatives que garanteixin en un futur més o menys llunyà l´accés a tot un seguit de drets bàsics i fonamentals: ja sigui un habitatge digne, una educació de qualitat o el pagament de les pensions.
