A falta de dirimir les seves conductes, no existeix ni una paraula de diferència entre els discursos de Cifuentes, Aguirre, Granados o González, sense oblidar Rodrigo Rato o Blesa. La seva prosopopeia pot refondre´s en mai de la vida, en cap cas, menteixen els qui afirmen, portaré als tribunals qui insinuï, no es podrà demostrar, em sento enganyat/da per persones en les quals vaig confiar. El degoteig de converses gravades, informes, missatges de text i documents oficials signats amb primor no alteren el sermonejar d´aquesta banda del PP. L´audiència se sent sotmesa a un plugim tossut de cant gregorià.

Cifuentes s´ha promocionat com la substituta d´Aguirre o fins i tot de Rajoy. L´endemà es precipita en l´abisme de la corrupció presumpta. Atès que s´ha imposat la imatge del fangar, costa imaginar que un centenar de persones xipolleja en el fangar i que la cent u es mantindrà immaculada. Sobretot quan es refugia en la llauna unànime dels culpables. «S´estan emetent una sèrie de judicis de valor», «ningú pot posar en dubte la meva honradesa». I així successivament.

Rajoy pretén combatre la corrupció pel mètode expeditiu de suprimir els funcionaris que s´atreveixin a perseguir-la. Col·loca un ministre que ofendria Sicília, desprotegeix els fiscals que insisteixen a acusar, promou un ball judicial, perverteix les lleis perquè els polítics corruptes disposin de millors armes que la societat escandalitzada pels seus crims. I després endossa la fuselleria discursiva dels Aguirre i companyia. Una regla amb un noranta per cent d´excepcions continua sent inapel·lable. El PP és un partit de puresa purificada, que s´ha vist infiltrat per personatges viciats, procedents amb tota probabilitat de Podem. Només els populars tenen dret a jutjar-se a si mateixos, i curiosament han emès un veredicte d´innocència. L´onada corrupta en ple Madrid no afegeix un mer matís geogràfic. La capitalitat obliga a corregir el comprensiu «qui ho sabia» a l´escèptic «qui no ho sabia».