El periodista Andrew Sullivan ha escrit un llarg i penetrant article a les pàgines de la revista New York sobre el retorn a la pulsió reaccionària en la política actual. Sullivan pensa en el Brexit i en Trump, però també en les eleccions franceses, que han ofert la victòria a Emmanuel Macron i uns més que notables resultats a Marine Le Pen. Si bé la presidència del jove candidat a l´Elisi insufla una renovada dosi d´esperança al projecte europeu, l´increment del vot a l´extrema dreta planteja preguntes inquietants sobre el futur. Assistim a un moment reaccionari -com suggereix Sullivan-, que podria prolongar-se durant unes quantes dècades més, o el sorgiment dels nous populismes tot just propiciarà unes poques notes a peu de pàgina en la reeixida història del capitalisme liberal? No es tracta d´una qüestió senzilla, encara que abans d´intentar respondre-la convé fer una precisió important que ens permeti distingir entre el conservador i el reaccionari: entre Merkel o Rajoy, d´una banda, i Trump o Theresa May, de l´altra. «Si els conservadors són pessimistes -escriu Sullivan-, els reaccionaris són apocalíptics. Si els conservadors creuen en les institucions, els reaccionaris busquen destruir-les. Si els conservadors rebutgen els canvis radicals o massa abruptes, els reaccionaris volen una revolució». Són, per descomptat, graus i formes diferents de relacionar-se amb una modernitat que es percep com a agressiva. «En l´espai de mig segle» -llegim en l´article-, «Amèrica ha passat de la segregació racial a un vertiginós multiculturalisme; de l´estructura familiar tradicional a la llibertat sexual, la cohabitació prematrimonial i el divorci; de comptar amb unes poques i respectables fonts d´informació a un flux incessant de notícies a les xarxes socials; del patriarcat a la (encara incompleta) igualtat de gènere; de l´homosexualitat concebuda com a pecat al tabú de l´homofòbia; del cristianisme com a substrat cultural comú a la secularització de la societat?».
La qüestió que planteja Sullivan és fonamental, almenys en tant que indaga cap a on es dirigeix ??sentimentalment i emocionalment la dreta (o, si proposem l´escenari invers, també pot apel·lar directament a l´esquerra). Ens encaminem cap a una acceleració de la globalització i a l´obertura comercial -com defensa el programa neoliberal- o, per contra, cal caminar en la direcció d´una abrupta renacionalització de la sobirania i una defensa de les fronteres, les virtuts tradicionals i l´ordre conegut? No és una cosa, per descomptat, que passi per primera vegada en la història: la tecnologia accelera la mutació dels valors i modifica els equilibris socials. Per l´assagista Christopher Caldwell, la nova línia de tall en la política americana -i caldria afegir a l´occidental en el seu conjunt- ja no és la ideologia sinó l´atomització de classes: els guanyadors enfront dels perdedors de la globalització. En tot cas, ideologia i fractura de classe es barregen en una amalgama que ja no distingeix clarament entre dreta i esquerra, sinó entre partidaris de la modernitat i reaccionaris: Macron i Merkel, d´una banda; Le Pen i Pablo Iglesias, de l´altra.
Per a Europa, Macron significa temps: temps per consolidar l´estabilitat de l´euro i afermar el creixement econòmic; temps per rellançar el projecte d´integració comunitària i recuperar un relat que lligui el progrés, la pau i l´estabilitat amb la Unió; temps per reformar des de la moderació unes institucions que es perceben com a allunyades i ineficients; temps, en definitiva, per prendre les decisions necessàries, tant internes com externes. Perquè, certament, seria un greu error negar el pes i la repercussió de fenòmens com el de Le Pen a França o el de Pablo Iglesias a Espanya; oblidar que Trump és el president dels Estats Units o que el Regne Unit ha votat deslligar-se de nosaltres. El malestar polític, reflex dels desplaçaments sociològics, revela problemes reals -del descrèdit institucional a la crisi migratòria, dels sous baixos de la falta d´objectivitat en el debat públic- als quals cal donar resposta en nom del millor de la civilització europea: la que defensa l´educació i els drets humans, l´Estat del Benestar i la dignitat en el treball; la qual propaga, com un credo, els drets i els deures dels ciutadans.
