He llegit un article de monse­nyor Santiago Agrelo, missioner franciscà i arquebisbe de Tànger que, parlant de la frontera entre Espanya i el Marroc, fa la mateixa feredat que el documental Astral que ens oferí Évole el passat octubre sobre el problema migratori enregistrat davant la costa líbia. Pot anar bé començar l´any obrint els ulls, sabent que Espanya no compleix amb la seva acollida d´immigrats compromesa a Europa i que el papa Francesc, després de la trobada d´alcaldes al Vaticà el passat desembre, felicità Ada Colau per expressar-li «admiració i gratitud pel que fa amb intel·ligència i coratge» a favor dels refugiats. Monsenyor Agrelo comença dient que les fronteres han esdevingut barreres infranquejables en el camí de la humanitat empobrida en cerca d´un millor futur. I diu: «Quan un immigrant ens demana la benedicció per al seu «viatge» en les nostres esglésies marroquines el beneïm com si li donéssim l´extremunció per afrontar-lo amb la mort».

Al món privilegiat, amb arrogància i prepotència, hem posat el cartell de «prohibit el pas». Com cal entendre el Brexit del passat juny? La indiferència permanent, la immunitat a la commoció interior, només pot ser possible si es justifica el que es veu. Hi ha qui parla del desvergonyiment dels poderosos. Pensem en Trump. Copio i tradueixo del llibre de X. Ribas Las vallas fronterizas de Ceuta i Melilla. ¿Un paisaje para el futuro? (2011): «Arran dels assalts massius a les tanques de seguretat del setembre del 2005, es van instal·lar segones tanques, s´augmentà l´alçada de 3 m a 6 m, amb aspersors de gas lacrimogen i cables de detecció tridimensional en l´espai intermedi, ­càmeres de vigilància i sensors de so, sensors tèrmics i sensors de moviment. Aquestes tanques tecnològiques poden ser controlades per les patrulles frontereres espa­nyoles des d´una sala de vigilància central, mentre que a l´altra banda de la frontera, i amb finançament de la UE, l´exèrcit marroquí ha establerts nombrosos llocs de vigilància i campaments militars a l´antiga, per posar setge al propi país, a fi de vigilar l´aproximació des del sud a fronteres que ni tan sols reconeix com a legítimes, sinó que considera com un residu de les imposicions colonials».

Allò més sorprenent i escandalós d´aquest dispendi és que no s´orienta a l´acollida (potser més barata) sinó al rebuig, no a l´hospitalitat sinó a la crueltat, no a la solidaritat sinó a la xenofòbia, no a la compassió sinó a la repressió. És, diu monse­nyor, l´«estratègia del poder excloent», la d´assenyalar l´altre com el qui ve a ocupar el teu lloc, a apropiar-se d´un lloc de treball que ja no estarà disponible per a tu, a disminuir els recursos sempre limitats al propi benestar. I aquesta és la primera de les justificacions que cal desemmascarar. N´hi ha d´altres. En farem un decàleg.

La segona és que l´immigrant permet pressionar a la baixa els salaris (han esdevingut els esclaus del segle XXI), de manera que el capitalisme n´ha fet una reserva, cosa que crea desocupació entre els nadius. Aquest fet crea la tercera justificació, la dels problemes socials que genera la immigració. On s´allotjaran? Com en caldrà tenir cura si els recursos es retallen per a nosaltres mateixos? «Si Espanya continua acollint tota la misèria del món el seu sistema de protecció social desapareixerà», proclamava un profeta del mal averany. La quarta justificació és la de la seguretat. La immigració africana que no arriba a integrar-se es desvia cap a la delinqüència (tràfic de drogues o persones, especialment), per no parlar del crim organitzat. Aleshores la sensació d´inseguretat creix a causa d´alguns robatoris i agressions. Es retorna al salvatgisme i els fonamentalismes, islàmics i d´altra mena, i els terrorismes que se´n deriven tenen un camp de reclutament que sol coincidir en perifèries de les grans urbs. Es dona el cas d´una doble devastació, la del lloc d´origen de la immigració i la del lloc d´acollida. I aquí trobaríem la cinquena justificació: la del fenomen de la substitució demogràfica que obliga població autòctona de les grans ciutats a anar-se´n de zones urbanes en les quals la taxa d´immigració de població no originària ha crescut significativament. (El fenomen ha esta batejat com a White Flight!). La sisena justificació seria la de l´ensenyament: l´arribada massiva d´immigrants que no dominen la llengua del país d´acollida fa caure el nivell de l´escola pública, retarda el desenvolupament dels alumnes més dotats i això quan no hi ha boicot a certs ensenyaments, especialment en literatura, història o filosofia, que solen ser acusats d´islamofòbia i pateixen pressions insuportables. «Voltaire va contra la meva religió», s´ha sentit a dir. «La Regenta és una obra massa llicenciosa, és haram (il·legal, il·lícita, prohibida)». Aquesta excusa va lligada a la del canvi de de costums, conductes i codis culturals, que xoquen amb els autòctons i al problema d´identitat. Hi ha una certa fascinació pel gansterisme, la pintura al carrer, la subcultura rap d´una banda i, de l´altra, s´imposa la segregació de sexe, el vels, el masclisme, els crims d´honor, els matrimonis forçats, el control humiliant de la sexualitat dels fills (especialment, filles), la condemna de l´homosexualitat. La novena justificació occidental contra la immigració és que no es poden admetre migracions per causes econòmiques; el que caldria és ajudar amb oportunes polítiques a fixar la residència al país d´origen, a donar feina i a combatre l´explosió demogràfica africana fent més accessible la concepció i lluitant contra els prejudicis que la condemnen. «Els pobres que no puguin disposar de mitjans, que no tinguin fills», s´ha arribat a dir. Tot plegat suposa combatre les formes no democràtiques de govern, la ­corrupció i la protecció dels drets de la infància reconeguts des del 20-XI-1989 i que exigeix l´escolarització obligatòria fins als quinze anys.

Arribem així a la dècima justificació, la de la manca de paternitat responsable en el creixement demogràfic africà. Voldríem una mena de selecció natural que fes que qualsevol forma de misèria deixés de reproduir-se. Però aquest és el discurs del ric que té resoltes les seves necessitats. Què passaria si llegíssim aquesta justificació al pujol de Beliones, on milers d´immigrants esperen travessar el Mediterrani? Ens dirien que els condemnem en nom dels nostres privilegis. Si els pobres no poguessin tenir fills, hauria existit la humanitat? Som en un sistema que mata els famolencs en comptes de matar la fam, estem en guerra contra els pobres en lloc d´estar-ho contra la pobresa.

Hem convertit les persones en objectes; pitjor: en mercaderies. Si no aprenem a veure en l´altre a nosaltres mateixos, si ens tanquem en la nostra closca de benestar, qualsevol «tu» serà un perill. La llibertat serà només per a uns quants privilegiats perquè hem llençat pel forat de l´aigüera la igualtat i la fraternitat. Ens convindran més tanques, més barreres, més filferrades, més ganivetes, més tecnologia, més detectors... I, al capdavall, haurà vençut la por!