La militància del PSOE ha elegit per majoria Pedro Sánchez com a secretari general en les eleccions primàries del diumenge passat. Durant la campanya s´ha lliurat una dura batalla, no d´idees sinó de retrets i desqualificacions, que ha trencat el partit per la meitat. Costarà cosir el que s´ha esparrecat en aquesta pugna que alimenta la història d´enfrontaments entre dirigents de la socialdemocràcia des dels seus orígens.
En efecte, Eduard Bernstein (1850-1832) va ser un dels primers revisionistes de les teories de Marx quan va postular que s´havia de participar en els parlaments, en oposició als qui defensaven la revolució com l´única via per transformar la societat. El reformisme es va convertir en la clau de volta de la socialdemocràcia i, enfrontat amb els marxistes ortodoxos com Karl Kautsky i Rosa Luxembourg, es van imposar en la majoria dels partits socialistes.
A Espanya, a la mort de Pablo Iglesias (1850-1925), fundador del PSOE, el genuí i no la copia adulterada del líder de Podem, es va reproduir el dilema entre reforma i revolució.
En els anys trenta, Largo Caballero va representar l´esquerra dels socialistes, Indalecio Prieto ocupava el centre reformista i Julián Besteiro era la veu del pactisme amb la dreta. Una divisió accentuada fins al final de la guerra civil i que va persistir en la llarga travessia del desert dels gairebé quaranta anys de l´exili.
La defenestració de l´inoperant Rodolfo Llopis l´any 1974 en el Congrés de Suresnes pels socialistes de l´interior encapçalats per Felipe González, estava cantada.
Els renovadors representaven l´avantguarda d´una socialdemocràcia que s´havia apuntat a l´estat del benestar, amb el beneplàcit dels poders fàctics del capitalisme. Per això, quan Felipe González va aconseguir la renúncia al marxisme en el 29è Congrés del setembre del 1979 es va entronitzar la «tercera via» del socioliberalisme.
Era el viratge definitiu dels partits socialdemòcrates en la supeditació a les polítiques neoliberals dels partits conservadors de la Unió Europea. Els fruits d´aquesta entesa van comportar la crisi dels partits socialdemòcrates i la pèrdua de votants a cada elecció.
En resum, el resultat de les eleccions primàries del diumenge 21 de maig no garanteix la pacificació del partit, ni la recuperació de vots.
Els tres candidats pertanyen a la burocràcia d´un PSOE que ha arraconat fa temps la lluita per la transformació social i s´ha ajupit davant els dictats de la troica.
És a dir, Susana Díaz és deutora de la política de submissió del PSOE, Pedro Sánchez és un giracamises populista i Patxi Lopez és la síntesi de la unitat impossible.
Pedro Sánchez ha guanyat una batalla. Ara bé, la guerra continua.
