Doncs per molt que diguin, a mi no em tranquil·litza gens ni mica veure un representant de la banca d´inversions (aquesta que infla el gos i, després, ja no se la veu quan ha rebentat: les famoses bombolles), un paio així, dic, com a president de França. Tampoc m´agradaria per als alemanys o per als portuguesos, que han guanyat a Eurovisió. Encara Emmanuel Macron sembla un paio astut: li ha tancat el pas a Manuel Valls (el gran nàufrag) perquè sap que l´aspirant no es conformaria amb un paper discret i prefereix no ficar el rival a casa: el tindrà a la sala d´espera fins que es confirmi que el seu esperit neoliberal és pur, íntegre, amb indomable voluntat de servei.

La doble novetat del projecte europeu consistia en una promesa de prosperitat raonable que no depengués de la rapinya colonial (de fet, Europa comença quan el colonialisme ja està gairebé liquidat) i la creació d´un espai de seguretat i llibertat (també de moviments) més enllà de les fronteres nacionals. Observem que el capital es mou amb molta més llibertat que les persones i que disposa de refugis no només entre filibusters del Carib, sinó en països sencers de la UE on s´ofereixen pressions fiscals tan benèvoles que no les tenen ni els contribuents amb els salaris més modestos. A aquests obscens tripijocs se´ls diu el pols dels mercats. O alguna cosa així.

La UE també ha derivat cap a una espècie de colonialisme intern en el qual ni tan sols cal ser negre, moro, analfabet o brètol per ser sotmès a nivells d´explotació tan vils que espantarien el mateix Adam Smith. I apareixen, se´n van i retornen les temptacions totalitàries, les lleis mordassa, les beates poloneses o l´energumen de Viktor Orban d´Hongria, amb l´ajuda inestimable de Donald Trump i Vladímir Putin, al capdavant de dues faules polítiques fetes d´intimidació, realitats paral·leles i sembra de pors constant. Cal començar pel principi: perdre la por i assegurar la primacia de la política per sobre de qualsevol dogma. També del neoliberal.