De la delicadesa i fragilitat dels mots

24.05.2017 | 06:56

Jo estimo molt les paraules. Les paraules, com les persones, com els sers vius, neixen, creixen, es multipliquen i moren. Els diccionaris de les llengües mortes són cementeris lexicals i als diccionaris de les llengües vives hi trobem mots ben actius amb capacitat de reproduir-se, però altres també han sucumbit i descansen en el somni etern, perquè ningú els utilitza, cap boca els enraona, cap escriptor els escriu, alguns per oblit col·lectiu, altres perquè significaven estris, màquines, objectes, coses que han deixat d´existir i en no existir l´objecte designat, la paraula queda enterrada en el diccionari. També els prejudicis socials de cada període històric hi han jugat un paper determinant i han apartat de la parla vocables que sonaven a món antic o pagesívol.
Perquè hi ha paraules de seda, de neu, fonedisses, aquoses, aèries, fugisseres, de ferro i de pedra picada, duradores, altres trencadisses com el cristall que el més petit sotrac semàntic les esberla, lleugeres i frívoles com una noia puberal, esplèndides i sonores com blanques rialles, grotesques, admirables, càlides i suaus com les carícies i el bes, igual que algunes són tenebroses i fan por. Tenim paraules de colors i per totes les ocasions, no obstant ens manca lèxic quan la idea o el sentiment és inefable i es considera que la paraula ho vulgaritzaria tot; en aquestes situacions recorrem al silenci fet a mida o al gest. Els amants renuncien al llenguatge quan consideren que esdevé impotent per encabir tant d´amor com es professen i deixen de dir-se «t´estimo» perquè el «t´estimo» potinejat i xaró el pronuncia fàcilment tothom, però ningú estima amb tanta intensitat sentimental i emocional com ells.
Nosaltres en realitat som les nostres paraules, són elles les que ens diuen com som i qui som. Si s´assegura que som el que hem menjat, amb més fonament podríem confirmar que som igualment el nostre llenguatge. Elles ens emmirallen i ens defineixen, elles parlen per nosaltres. Ensenya´m les teves paraules i et diré com ets i qui ets.
De la mateixa que es parla de la robustesa dels vocables, de la seva capacitat de transcendir el temps i immortalitzar-se en frases lapidàries, marmòries, igualment mal prestigi adquireixen si són tractats frívolament: «les paraules el vent se les emporta» o aquella lletra que cantava la Mina: «Parole, parole, parole soltando parole, parole tra noi», que en versió moderna és «bla, bla, bla» o «i tal i tal».
Són sàvies les recomanacions guardades en dites popular que aconsellen no banalitzar els termes: «Qui té boca s´equivoca», «en boca de discret, lo públic és secret» «boca closa no hi entren mosquits» «boca muda, mai és batuda», «millor la que es guarda que la que es diu», «la llengua no té ossos i en trenca de ben grossos». «Sa parla és lo molt dolç i lo més aspre» (pot fer molt de bé i molt de mal). Els xerraires no són de fiar, per això es parla «d´incontinència verbal»; en català es recullen malnoms per definir-los «bocassa» «bocarrota», «bocatxa», bocamoll, malparlat, llengut, «boca d´infern», «boca metzinada o viperina».
En un article titulat «Rèquiem per les paraules que moren» vaig comentar perquè unes paraules i no altres romanen vives i algunes d´aquestes en el futur sucumbiran esclafades per neologismes o per la seva pròpia inutilitat en no tenir objectes per anomenar, per exemple: màquina d´escriure, calculadora, ràdio, sala de projecció o cinema, pipa, broquet, aixada telenovel·la, pic, paller, pallissa, galliner, processó, ofici solemne, repicó, ploma, tinter, màquina d´escriure, etc.
De la mateixa manera que han mort les velles eines del camp i domèstiques (qui es recorda del molinet de moldre cafè?), també s´han extingit oficis menestrals, artesanals, com petits pagesos i professions. Cito uns quants oficis en decadència o desapareguts dels pobles de les nostres infàncies i amb ells s´han esborrat les seves eines de treball. Els joves actuals no coneixen els oficis d´esclopaire, bacallaner, escura-xemeneies, ferrador, baster, matalasser, rajoler, cadiraire, cisteller, teixidor, carboner, traginer, boter, dallador, esparde­nyer, corder, escairador, llauner, llescador, lleter, moliner, mocadera, pela-suros, sereno, duaner, burot, punxa-sàrries, consumer, portaler, porter, carrabiner, i d´altres encara vigents com ferrer, ceramista, drapaire, sastre, botifarrer, corren el risc d´esvanir-se.
Els mots abans tenien tant sentit que fins es deia que la paraula donada era sagrada o que «mantenir la paraula» ens obligava a complir moralment amb allò que s´havia promès. Perquè «la paraula és l´home» o «la paraula fa l´home». «Trencar la paraula» significa una acció detestable, impròpia d´una persona de bé. Tot això passava quan hi havia «homes de paraula» complidors i lleials «esclaus de les seves pròpies paraules». Era tan important la paraula que s´aconsellava no frivolitzar-la i que s´havia de sospesar abans de dir-la, d´aquí deriva la dita: «poques paraules i ben dites» o «la millor paraula és la que es calla».
Sobre el convencionalisme dels noms Shakespeare a Romeu i Julieta es manifestà així: «Tu no ets el meu enemic. És el nom de Montesco que portes. I què vol dir Montesco? No és peu, ni mà, ni braç, ni semblant, ni cap tros de la naturalesa humana. Per què no et poses un altre nom? La rosa no deixaria de ser rosa i d´escampar el seu aroma encara que portés un altre nom. De tal manera, estimat Romeu, encara que tinguessis un altre nom, conservaries totes les qualitats de la teva ànima que no venen per herència, desfés-te del teu nom, Romeu, que no és res substancial i pren tota la meva ànima».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema