La socialdemocràcia mor d'èxit

24.05.2017 | 06:56

Roig però maco, Pedro Sánchez ha seduït les bases del PSOE que acaben d´alçar-lo a la direcció del partit contra el parer de la vella guàrdia. Ni Felipe, ni Guerra, ni el clan de la tortilla, ni fins i tot la mala sort de Zapatero van ser capaços de resistir l´embat del favorit dels militants.
Ja que no en les eleccions generals, Sánchez triomfa almenys en el més domèstic àmbit de les internes. Encara que això no servirà de gran cosa quan s´hagi d´enfrontar al més ample parer dels ciutadans.
Igual hagués sigut que guanyés la reina del sud, Susana Díaz; o ja posats, el candidat de farciment Patxi López. Tant ells com l´ara vencedor es veurien imparcialment obligats a aplicar els principis socialdemòcrates que són la marca de tots els partits que fan els seus negocis electorals a Europa. I cap milloraria els declinants resultats del PSOE a les urnes. Tampoc Sánchez ho farà.
L´òbvia explicació és que la socialdemocràcia està morint d´èxit en els països desenvolupats. Tot el que figurava en els seus programes ha estat assumit pels Estats europeus i fins i tot per Canadà, que cau cap a Amèrica del Nord. La sanitat universal, les pensions, les assegurances d´atur i la protecció dels més desvalguts són ja habituals –amb diferents matisos– en aquest feliç àmbit del Primer Món. Prometre a la gent el que ja té és un esforç més aviat inútil. Potser això expliqui la decadència general dels partits que s´adjectiven de socialistes o laboristes: ja sigui a França, ja a Anglaterra, ja a Itàlia, ja a l´Alemanya on governen en coalició amb Angela Merkel. No cal dir que Espanya no representa cap excepció a aquesta tendència.
La UE és, en realitat, un club de liberals, conservadors i socialdemòcrates que no permet l´accés de socis amb altres ideologies. Existir, existeixen, per descomptat. Les alternatives que últimament es proposen (amb cert èxit) són el comunisme o si de cas el feixisme, que ve a ser la mateixa cosa però en actitud de dretes. Els fatxes de Marine Le Pen, per exemple, recullen el descontentament dels nous sans-culottes francesos. Es limiten a pescar en el mateix calador de vots que els comunistes de Pablo Iglesias a Espanya o els d´Alexis Tsipras a Grècia.
Tant és, en realitat. Guanyi qui guanyi, al final es fa el que digui la nostra estricta governanta Angela Merkel, com bé sap el pobre de Tsipras, que no para de retallar drets als treballadors i pensions als jubilats del seu país.
Sánchez no és més socialista que el seu col·lega Tsipras, ni molt menys. Temen la gent d´ordre que la seva elecció desemboqui en el naixement d´un front popular com el que ja governa a Portugal o a l´abans esmentada Grècia; però no hi ha raó perquè s´espantin.
Com a màxim, el triomfant Sánchez intentarà fer marxa enrere al rellotge de la Història retornant el PSOE als temps anteriors a Felipe González. Si el sevillà va forçar la conversió del seu partit marxista a la socialdemocràcia, Sánchez podria buscar en Podem un aliat amb el qual restablir els vuitcentistes principis socialistes de l´altre Pablo Iglesias.
No és segur ni fins i tot probable que els votants l´acompanyin en aquesta obstinació; però tampoc importa. Amb o sense Sánchez, la socialdemocràcia ha mort d´èxit. I ni tan sols un bruixot seria capaç de ressuscitar-la.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema