Sempre m´ha sorprès la capacitat d´alguns polítics de voler seguir enlluernant amb promeses que saben que no compliran. Són aquella tipologia de polítics que encara creuen que els seus votants son curts i que qualsevol caramel els garanteix el seguidisme i la passió eterna. Un exemple l´hem viscut aquesta setmana amb la presentació del fantàstic pla de modernització de l´assistència primària a Catalunya. El conseller de Salut no s´ha tallat ni un pèl a prometre la contractació de milers de nous metges, la reducció d´hores d´espera, l´augment del temps d´atenció i totes les meravelles que hom pugui imaginar, per acabar concloent que tot això ho veurem quan el pressupost ho permeti. És com dir que ens comprarem el iot més gran del món quan la nostra capacitat adquisitiva ho faci possible, és a dir, mai.
Després els passa el que els passa, com el cas de la Susana Díaz, que ja es veia triomfant accedint al capdamunt del PSOE i s´ha trobat una patacada de les que fan història, senzillament perquè pensava que la militància del seu partit adorava i s´empassava totes les simplicitats que s´ha fet un fart de proclamar. El fum en política ja no te la mateixa eficàcia que anys enrere, on el simple anunci de centenars de milers de llocs de treball podia capgirar un resultat. Avui cal quelcom tan complex com la credibilitat, la complicitat, el fet d´arribar a les persones, la capacitat d´emocionar, encara que això tampoc sigui cap garantia perquè també veiem com polítics que son capaços de generar grans empaties acaben essent uns grans cràpules.
Els governs i la política cada dia tenen menys marge per enredar i mentir els ciutadans però, tinc la sensació que molts encara no se n´han adonat i segueixen aplicant aquella teoria que el poble s´ho empassa tot si els ho dones ben embolicat. Al final, ja s´ho trobaran.
