L'herència i l'impost de successions

Aquí hi ha dos problemes, un és la regulació de l´herència, i l´altre, la regulació de l´impost sobre aquesta. Tothom es fixa en el segon i es pregunta per què s´ha de gravar fiscalment l´herència? Però, a parer meu, el primer problema és més important. El règim comú de l´herència a Espa­nya lliga de peus i mans el testador amb la seva família. La pregunta no és qui és l´Estat per gravar l´herència dels meus pares, sinó qui és l´Estat per obligar-me, com a pare o mare, al fet que dos terços del meu patrimoni hagi de deixar-los en herència als meus fills. El concepte de família del segle XXI ha canviat de manera substancial i la relació entre pares i fills també. La imposició més qüestionable és aquesta, que impedeix a qui ha generat la riquesa repartir-la al seu gust, mentre la llei situa els fills en una posició passiva de segurs receptors de gran part de l´herència.

Pel que fa a l´impost sobre l´herència, s´ha aprofitat una mala regulació per ­ca­rregar directament contra l´impost en si. Crida l´atenció que hi hagi més indignació per un impost sobre uns béns que es reben sense més, pel sol fet de ser fill o familiar, que per un impost que grava el guany fruit del propi treball, com l´IRPF.

L´herència és una institució que perjudica la igualtat d´oportunitats i que situa en posició d´avantatge uns ciutadans sobre uns altres, no per mèrit i capacitat, sinó en raó d´un patrimoni rebut. D´aquí que en un Estat social de dret com el nostre, la Constitució estableixi que l´herència ha de complir una «funció social» i que serà aquesta la que delimiti el seu contingut, d´acord amb les lleis (art. 33.2). L´impost de successions és l´instrument previst per la llei perquè l´herència pugui complir aquesta funció social. Per tant, si hi ha un impost que estigui més que justificat és el que recau sobre l´herència.

Això no vol dir que l´actual regulació de l´impost sigui bona, ja que té dos defectes importants. Un està en la mateixa llei, perquè no és flexible a l´hora de liquidar l´impost. Hauria de tenir-se en compte la naturalesa del patrimoni heretat i, llevat que sigui en metàl·lic, caldria arbitrar un sistema de pagament que no obligués a satisfer l´impost en sis mesos. En tan curt espai de temps és possible que els hereus hagin de malvendre part o tot el patrimoni heretat per abonar el tribut. Això no ajuda que l´herència pugui complir la seva funció social redistributiva a través de l´impost, perquè els que es beneficiaran d´aquesta pressa no seran les comunitats autònomes, sinó compradors particulars desitjosos d´aprofitar-se d´aquesta momentània debilitat econòmica dels hereus.

L´altre defecte està en l´ampli marge que la llei estatal deixa a les comunitats autònomes per establir reduccions en el pagament de l´impost. En un Estat descentralitzat com és el nostre, és lògic que en l´àmbit de la seva autonomia fiscal les comunitats autònomes puguin donar un tracte diferent als impostos que gestionen. Però el marge no hauria de ser tan gran com l´actual, perquè les diferències acaben per convertir-se en greuge comparatiu i provoquen canvis de domicili fiscal buscant el testador un millor tracte fiscal per als seus hereus.

No obstant això, el problema constitucional que subjau en aquest desigual tractament de l´impost no està en el fet que es permeti a les comunitats autònomes mantenir-se pròximes al nivell de reducció general estatal de la base liquidable, sense augmentar més aquestes reduccions. La inconstitucionalitat recau, a parer meu, en les lleis autonòmiques que afegeixen a aquesta reducció general altres reduccions, tan generoses que pràcticament deixen en res la base liquidable de l´impost, cas de la Comunitat de Madrid. La inconstitucionalitat derivaria del fet que amb aquestes obsequioses lleis autonòmiques l´herència deixa de complir la seva funció social, en benefici dels hereus particulars. Escoltar al llavors president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, presumir que la família de la duquessa d´Alba pagaria a Madrid 400.00 euros per l´herència en lloc dels 43 milions d´euros que haurien de liquidar a Andalusia és tota una declaració de principis contra l´Estat social de dret.

El PP promou aquestes lleis argumentat que aquest impost és un atracament. Deu ser per deformació professional.