Un cop em van perdre una maleta a l´aeroport de Washington i no la vaig recuperar fins a quatre mesos després. Hi tenia, a més de roba, notes per a mig llibre i una ampolla de Gran Duque de Alba. Llegeixo en una columna de Quim Monzó que ja hi ha maletes que parlen: «Escolti, bon senyor -hauria dit ara la meva-, porti´m amb el meu amo (aquí el nom i la direcció) i pot quedar-se amb l´ampolla que guardo. És un brandi magnífic, li ho asseguro».

Vivim envoltats d´artefactes amb capacitats que redunden i excedeixen tota necessitat, es nota que la tecnologia és la nostra religió: ha aconseguit que algunes artistes que passen dels seixanta es quedin en els divuit, cosa que no és un miracle sinó una millora en la indústria de les salaons. La tecnologia com a religió, ja dic, prova d´això és que ja promet la vida eterna (en forma de programari que serà el que quedi de l´ànima i que seguirà tenint imputs, o això diuen). Però tornant als aeroports i la seva tecnologia de la pèrdua cada any es perden més de trenta-cinc milions de maletes (gairebé tantes com novel·les imprescindibles en una temporada). Amb aquest material Donald Trump podria començar a construir el seu mur amb Mèxic: un mur de maletes superposades que no arribaria al cel, però és que tampoc hi arribava la torre de Babel, no ens posem tan exigents.

En usar poc la intel·ligència natural, ha de venir a ajudar-la l´artificial, ja deia Aldous Huxley que el pitjor de les utopies no és que siguin il·lusòries: és que som molt capaços de convertir-les en realitat. Als aeroports, poso per cas, els passatgers són tractats amb tècniques d´humiliació que estan entre Guantánamo i un col·legi major universitari a la festa del novell. Si intentes consultar alguna cosa amb la teva companyia sobre l´equipatge o així, el telèfon fix i el correu electrònic estaran fora de servei i el 902 atès per una autòmat (m´acaba de passar amb Norwegian). Com les firmes de telefonia mòbil, que són ubiqües quan et busquen i invisibles quan les necessites.