Hi ha poques coses que m´hagin escandalitzat més darrerament que la recomanació d´un prestigiós advocat d´un prestigiós despatx perquè em descarragués per internet una pel·lícula sense pagar que encara estava projectant-se a les sales de cine. Algú s´imagina aquest advocat dient que agafi qualsevol producte d´un supermercat i em digui quin és el millor mètode per fugir sense pagar i que no m´enxampin? Vaig quedar-me tan estupefacte com ell quan li vaig dir que mai he piratejat una pel·lícula. Devia pensar que era del planeta Mart. Li vaig fer tres preguntes: què passaria si tothom pirategés tots els productes, diem-ne així, intel·lectuals i culturals; des de pel·lícules a música i llibres, per no dir continguts dels diaris? Té valor la feina de tothom que viu i depèn de la indústria del cine, de la música o de l´escriptura, per seguir amb aquests exemples? I si m´hagués fet aquest mateix suggeriment si haguéssim sigut membres d´un altre país europeu? Com que aquest prestigiós advocat és llest i intel·ligent va reconèixer que piratejar és robar, que està malament i que des d´un punt de vista jurídic és inacceptable. Que, efectivament, la societat peninsular ens hem acostumat a no donar importància a fer el pirata. Hem passat de «que inventin altres» a «que paguin altres». Estem perdent el concepte de valorar segons quines feines, com si tot hagués de ser gratuït. El Lazarillo de Tormes no ha mort. La picaresca funciona arreu del territori. I com que aquí no es persegueix el pirata, a diferència d´altres països on són multats, no passa res. Per això, societats com la nostra són les que toleren la venda al carrer de les còpies il·legals de qualsevol producte a través del top manta, sense preocupar-se de les màfies que hi ha darrere d´aquest sistema.
