Crítica musical

27.05.2017 | 06:30

Els ídols de la música adolescent –a la qual li falta alguna cosa tant en la seva fase d'elaboració com en la de consum– solen ser bastant dolents, però no crec que mereixin ser bombardejats. Així doncs, si descartem que el terrorista suïcida de Manchester hagi volgut exercir la crítica musical amb més ferocitat, fins i tot, de la que despleguen alguns crítics (també certs gastrònoms després d'un estupend tiberi molt beneït amb vins i espirituosos), si descartem això, dic, és que el terrorista va actuar mogut per l'odi a la nostra forma de vida, com sol dir-se, o per una impossible venjança: la font dels seus greuges no poden ser les complexes palpitacions adolescents. Al final i per un moviment que tenia una mica de portentós, ens assabentem, per la tele, del calendari d'actuacions de Melendi.

Dic jo si devem estar encertant amb la nostra política informativa o amb la política a seques amb l'Estat Islàmic i els seus patrocinadors. Perquè tan lluny com un parell de dies abans de l'atemptat, Donald Trump va estar fent filaes de moros i cristians amb la família Saud al complet, la financera dels clergues sulfurosos. Fins i tot portava alfange, tot i que es veia que necessitava un curset urgent a Alcoi per moure'l amb gràcia. Allà va dir Trump que no podien esperar que els Estats Units aixafessin, només, als terroristes, que havien de contribuir. Ja contribueixen: l'Aràbia Saudita és com una d'aquestes granges factoria que produeix conills perquè els caçadors puguin acreditar la seva habilitat. I tots tan contents.

Quan jo era jove vaig tractar amb bastants àrabs: n'hi havia de tots els colors i alguns de palestins eren molt radicals (cosa lògica si es té en compte que el seu país estava i està ocupat), però la majoria bevien, estimaven, celebraven i vestien exactament igual que nosaltres. La primera forma d'evitar els problemes és no buscar-los, especialment allà on vam dir que hi havia armes de destrucció massiva que no n'hi havia. Llavors, França i Alemanya encara van ser els dos tenors que van cantar amb estil propi; ara, ni això i amb les mesures «extremes» de seguretat habituals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema