Flors, temps per pensar-hi

obta llegir i escoltar vituperis sistematitzats cap al visitant quan: qui no ha fet de turista en la vida?

27.05.2017 | 07:46

Fa uns dies que Girona city ha tornat a la normalitat. Ja és possible prendre una canya en una terrassa del Barri Vell sense haver de matar ningú per una taula. Se n'ha anat Temps de Flors, fins l'any que ve, si Déu vol. Diu l'Ajuntament que els dies de l'exposició un quart de milió de turistes van conquerir la ciutat, més de 27.000 per dia, una barbaritat. Tot i que costa d'entendre la bogeria que suscita una ciutat florida des de l'artifici, ni el més crític pot negar que el certamen és una història d'èxit si l'objectiu era omplir la Immortal de visitants. Moltes ciutats ja voldrien tenir un esdeveniment similar; matarien per fer-ho. Però en temps que el turista s'ha convertit en el cap de turc de tots els nostres mals la crítica, massa sovint sustentada en el tòpic, s'imposa. Sobta llegir i escoltar vituperis sistematitzats cap al visitant quan: qui no ha fet de turista en la vida? Hi ha qui paga una bestiesa, per exemple, per aconseguir una abraçada d'un ànec Donald de peluix de dimensions humanes a París; qui està disposat a volar milers de quilòmetres per passejar-se a dures penes per la Gran Muralla xinesa envoltat de milers d'això, de xinesos; qui paga 30 euros per donar voltes enfilat en una de les cabines de vidre del London Eye. Volem i dolem: volem ser turistes, però ens dol que vinguin a casa. Not in my back yard (NIMBY), que dirien a nord-amèrica. Temps de Flors té molts defectes i muntatges horrorosos (el del Girona FC del Pont de Sant Agustí era mereixedor de pena de presó per a qui el va parir; el del pont de les Peixateries Velles, de pena gairebé capital); abusa del Barri Vell i oblida que la ciutat s'estén més enllà; atorga patent de cors a pseudoartistes que plastifiquen tot allò que troben. Tants visitants tants anys seguits han fet que els organitzadors hagin perdut una mica el nord i han esgotat la paciència d'uns veïns que amb facilitat espatarrant fan de la queixa bandera. A algú li correspon comptar fins a deu i posar seny abans que l'èxit esdevingui mortal.

El fracàs també és una cosa de temps (i de flors).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema