OPINIÓ

Orgull friqui

"Ajuda a riure's d'un mateix i a encaixar un pèl millor els cops que et dona la vida"

27.05.2017 | 07:46

No recordo la primera vegada que vaig sentir la paraula friqui però sí que sé quan vaig prendre consciència que ho era. Corria la tardor de l'any 1994 i tornava a casa després d'un horrible examen de mates de BUP. Sí, formo part d'aquelles últimes generacions d'estudiants per qui treure's el batxiller era conviure amb l'esforç. El cas és que de tornada cap a casa vaig decidir entrar al videoclub del barri, al Videoclub Empordà, per llogar alguna cosa que m'alegrés la nit. En aquelles tendres edats, les drogues eren massa toves i el sexe pura ciència-ficció, amb la qual cosa deixar-me segrestar pels laberíntics passadissos d'aquell santuari era una de les meves millors opcions. La meva cultura cinematogràfica es deu, en part, a aquests centres de culte, on triar la pel·li era una mena de ritual que en molts casos superava amb escreix el visionat de la cinta. Fulci, Carpenter, Romero, Leone, Peckinpah, Eastwood, Bronson, Craven, Verhoeven, Willis i un llarg etcètera van entrar a la meva vida gràcies als videoclubs, i aquell era el dia d'un desconegut anomenat Peter Jackson. En la secció de terror destacava una cinta amb un títol tan absurd com cridaner: Braindead: tu madre se ha comido a mi perro. Si encara no coneixeu el film, ja esteu trigant. El meu pare, que és més inexpressiu que Chuck Norris fent caca, la va veure amb mi i va acabar partint-se el cul. Aquella va ser una nit memorable, la vetllada que va despertar el meu gen friqui.

Però, què és ser un friqui realment? Trobareu moltes definicions a Google però per mi ser un friqui és tenir molt sentit de l'humor i una cultura molt recolzada en sèries de televisió, cinema, música o còmics de culte. Ser un friqui implica també, en la majoria de casos, inquietuds creatives i un pensament lateral molt desenvolupat, una facilitat innata per donar la volta a les coses. És sobretot una manera de ser, una mena d'optimisme existencial que ajuda a riure's d'un mateix i a encaixar un pèl millor els cops que et dona la vida. Tot això defineix una mica la meva persona i encara més, tant la meva esperpèntica filmografia com a curtmetratgista, com la meva brevíssima carrera com a novel·lista. Enguany, per celebrar el 25 de maig, dia de l'orgull friqui, ens hem ajuntat uns quants defensors de la causa per parir el filmet Jo sóc Batman 2: la broma humida, seqüela d'un popular curt que va néixer com a paròdia de les desventures d'un suposat Batman pagès passat pel filtre del cinema d'autor banyolí. L'objectiu primer del filmet és retre un homenatge a la comunitat friqui, clar, però també als estaments administratius, als mitjans de comunicació i als crítics defensors d'aquest cinema tan poc reconegut socialment però que ens ha donat a tots inigualables tardes glòria. A tots i a totes us esperem avui a les 20 h a La Cate de Figueres per «bat-riure», per fer-la grossa i sobretot per pactar un full de ruta per dominar el món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema