Dietari

És el primer any en quasi tres dècades que no he vist una sola flor a Girona durant aquesta setmana dedicada a l´exaltació de la primavera i del color. I no pas perquè sigui d´aquells que pensa que enguany a la mostra no hi havia flors vegetals. De fet, fa molts anys que les flors són un component accessori. Precisament això és el que l´ha fet evolucionar des de la primitiva mostra de floristeria a una expressió artística, amb art i farsa en proporcions desiguals, com passa en totes les disciplines i esdeveniments d´aquestes característiques.

Enguany no he vist cap flor perquè no he visitat Temps de flors i possiblement hagi estat l´única setmana de l´any que no he trepitjat el Barri Vell. No m´hi he acostat per l´exasperació que em provoca passejar per carrers convertits en riuades humanes. Em torba fer hores de pesades cues per entrar als Banys Àrabs competint amb milers de jubilats de Barcelona. És una lluita desigual perquè ells disposen de molt de temps i jo no.

No recrimino aquesta transformació. Simplement no m´interessa i he decidit no acostar-m´hi mai més. La ciutat ha decidit convertir Temps de flors en una indústria local destinada al turisme intensiu, fonamentalment de jubilats, a expenses de foragitar una part dels gironins.

Diumenge - Dick Kerr i Jordana

He de reconèixer que en la meva vida havia sentit parlar mai de Noemí Jordana, fins que fa unes setmanes va ser notícia perquè es jubila a l´Uni Girona després d´una llarga i reeixida carrera a l´elit del bàsquet. Però el que més em va commoure i apassionar és que, la mateixa nit que es va jugar el títol de lliga a Salamanca, va recórrer quasi mil quilòmetres amb cotxe, acompanyada de dos directius, perquè l´endemà havia de treballar de mestra a Peralada.

Estem parlant, per entendre´ns, de la primera divisió del bàsquet femení espanyol. Una història com les d´abans, amb aura literària, que et reconcilia amb l´esport d´elit contemporani convertit, en la seva vessant masculina, en notícies sobre defraudació fiscal, fixatges de 90 milions i en cròniques sobre metatarsians (què dimonis és un metatarsià?).

L´esport femení té un gran camí per córrer i és un dels aspectes de la vida on, al meu modest entendre, la igualtat no caldria. Tot el contrari. Hauria de ser el degenerat esport d´elit masculí que s´igualés una mica al femení pel que fa a puresa, tenacitat i esforç, sense necessitat, això sí, que una jugadora d´elit es passi la nit en un cotxe.

Sempre m´he preguntat què hauria passat si la federació de futbol anglesa no hagués prohibit el futbol femení després de la Primera Guerra Mundial, quan les Dick Kerr Ladies FC, de Preston, omplien estadis amb 50 mil espectadors mentre els homes feien la guerra. A les Dick Kerr les van veure quasi un milió d´espectadors, van guanyar equips masculins i seleccions. Eren treballadores d´una fàbrica d´armament.

La federació va prohibir el futbol femení l´any 1921. Després de la guerra, la societat europea va voler que les dones tornessin a casa a ocupar-se dels nens i de la cuina.

Enguany l´Uni Girona ha demostrat com d´emocionant, d´espectacular i atractiu pot ser un esport femení amb el que, com a societat, estem en deute. Ara s´ha de prendre consciència que, a més a més d´anar a animar, s´ha de pagar entrada.

Dilluns - El noi dels caramels de cafè

Les xarxes socials han difós un comunicat de l´AMPA de Cabanes: «L´Ajuntament informa que aquest cap de setmana, i a la zona esportiva, uns desconeguts van intentar fer pujar una nena a un cotxe, oferint-li llaminadures i aprofitant que la mare estava aparcant la moto. Per sort no va passar res però cal que estiguem atents». Resulta que la mare, que no era del poble, havia explicat al camp de futbol que un home havia intentat que ella i la seva filla pugessin al cotxe. El president del futbol li va explicar a l´alcalde i l´alcalde al responsable de l´AMPA.

Els Mossos han acabat citant la mare i l´alcalde. La dona -insisteixo, forastera- ha explicat els detalls, com ara que l´individu els va oferir caramels de cafè a les dues. Al dir «de cafè», a l´alcalde se li han obert els ulls com plats: el nano dels caramels de cafè! A cada poble hi ha una persona peculiar o singular, com l´home que fa uns anys anava per Girona amb un telèfon vermell, la Vespa de Crespià o en Patata de Figueres. A Cabanes és el nano dels caramels de cafè que reparteix dolços des de fa anys a tot quisqui.

En els últims temps l´alarmisme i la imprecisió s´han convertit en epidèmia a les xarxes socials. Aquesta setmana mateix ha passat un cas similar a Banyoles. Una «mama» d´aquestes que ho saben tot, alertava, a través d´una nota de veu convertida en viral, que un home es volia endur una nena al parc de la Draga. La bola s´ha fet tan grossa que ha obligat l´alcalde, Miquel Noguer, a fer un comunicat on explica que en realitat l´home estava custodiant una nena que s´havia despistat de la seva mare.

Les xarxes socials són com un ganivet, que pot servir per tallar pa i formatge o per apunyalar mig poble.

Dimarts - Plaga cicilista

S´han de defensar els cotxes per davant dels camions, les motos per davant dels cotxes, les bicis per davant de tots els anteriors i el vianant ha de ser el més protegit de tots.

Feta aquesta reivindicació del més dèbil, no n´hi ha prou amb exigir als motoritzats que respectin els ciclistes. Cal ser igual d´exigents amb els del pedal. Sobretot perquè cada dia són més habituals els comportaments temeraris per part de gent que va amb bicicleta per les carreteres de les comarques de Girona, que són de les que tenen més densitat de bicis d´Europa, o com a mínim a mi m´ho sembla. N´hi ha més que no pas senglars.

Per anar en bicicleta cal, en primer lloc, concentració. I, en segon lloc, una preparació física per no anar fent ziga-zagues per falta d´oxigen quan s´ascendeix una muntanya. No s´ha d´anar girant el cap per mirar enrere i de sobte fer un gir brusc i accidental amb el manillar i desplaçar-se un metre cap al mig de la calçada. Tampoc anar tres o quatre paios agrupats i pedalant mentre xerren -només els falta el cigaló i l´havà- de forma despistada. Totes aquestes actituds les he vist en un sol dia de cotxe.

Dimecres - El baró ashler

El president Puigdemont ja triga a nomenar Santi Vila portaveu del Govern, una comesa per la qual s´ha mostrat superdotat. En especial aquests últims dies, defensant que el govern no es presentés com a acusació contra Convergència pels fets del Palau de la Música i, uns dies després, defensant tot el contrari amb la mateixa convicció, tot pentinat, polit i somrient.

Vila ha demostrat ser un autèntic campió discursejant allò que li encarreguen propugnar. Com la llegenda d´aquell editorialista de diari -alguns ho atribueixen a Joan Barril- que, quan el director li encarregava un editorial sobre un tema, ell sempre preguntava: a favor o en contra?

Vila és com aquell personatge de la sèrie Mazinger Z, que un hemisferi de la cara contradiu l´altre. Només cal inclinar a càmera un perfil o l´altre.

Dijous - La guerra del rosegó

Avui s´emetia un programa de ràdio des d´un pis que la Creu Roja té a Girona destinat a acollir refugiats. Un pis diàfan i optimista, on hem escoltat testimonis amb històries agres: sobre guerres i represàlies, però també d´esperança -no de certeses- gràcies al fet d´haver arribat aquí.

El que més m´ha atordit és que, automàticament, a les xarxes socials han començat a aparèixer comentaris encesos. Uns, protestant perquè s´ofereixin pisos i s´alimentin refugiats mentre «els d´aquí paguem lloguers abusius». Altres, reclamant diners per a la dependència abans «d´acollir estrangers».

Es pot caure en l´error d´atribuir-ho a la xenofòbia però això és un fenomen que cada dia es fa més gran: la competència entre els pobres. La rivalitat per un rosegó de pa. Una realitat doblement dramàtica quan la pobresa provoca intolerància.

Divendres - El socialisme gironí

El socialisme gironí mai va poder superar el poder convergent però, en canvi, va ser un contrapoder notable i en algun cas brillant per la seva magnífica gestió municipal, principalment a Girona però també a Figueres, Olot i Blanes. Arribant a governar també a Salt, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles i indrets on actualment seria impensable -perquè la desfeta del PSC de Catalunya, a les comarques de Girona ha estat directament una desintegració. En el moment que calia intel·ligència, virtut que sempre li havia sobrat, el PSC tenia al capdavant els dirigents més totxos de tota la seva història.

La victòria de Pedro Sánchez de diumenge (a Girona ha arrasat) no significa cap recuperació immediata. Difícilment el PSC del futur tingui res a veure amb el del passat. Però sí que li dona una oportunitat per distanciar-se de partits despòtics, com el PP o Ciutadans, i d´organitzacions unionistes fosques i sinuoses que incomprensiblement acaricien alguns vells socialistes gironins.

Ara tenen l´oportunitat de distanciar-se d´aquests i dels independentistes, i fer una proposta federal però de veritat partint del reconeixement nacional de Catalunya que ofereix Sánchez, sense tenir por a un PP cada vegada més podrit i debilitat. I a partir d´aquí veure si aquesta proposta més definida cala entre la població, sabent que és indispensable crear-se un espai molt allunyat del que ara comparteix amb Ciutadans que, de fet, li canibalitza el vot.