Fer por

28.05.2017 | 01:38

Si no fos perquè ens hi van tantes coses, seria un autèntic espectacle contemplar a distància la pugna actual entre el govern d'Espanya i el moviment independentista català. Veure els moviments, les reaccions, les cartes amagades dels dos bàndols per mirar de sortir-se amb la seva. Calcular els efectes de cada decisió i de cada gest, procurant endevinar qui s'endurà la victòria.

La veritat és que el pas del temps ja ens ha aclarit una primera incògnita principal: més enllà d'algunes vagues paraules, no hi haurà cap oferta específica d'Espanya adreçada a Catalunya, cap gest autèntic de diàleg, cap obertura política, cap possibilitat de deixar-nos votar. La resposta a la pretensió sobiranista és simplement allò tan vell de Calleja: « garrotazo y tiente tieso». Pel que fa a la governació de cada dia, no hi haurà tampoc cap concessió: d'una banda, continua la incompetència tradicional d'un Estat manifestament inútil, com s'ha pogut veure aquests dies a l'aeroport del Prat; de l'altra, continuen l'estrangulament financer i la manca d'inversions, com s'ha vist fa poc en les previsions del nou pressupost. Així és que els qui esperaven encara una actitud amable per part de Madrid ja saben que això no arribarà.

No hi ha resposta política, doncs, davant allò que en diuen « el órdago independentista». La reacció és pròpia de l'Espanya més rància: amenaces, querelles, ús i abús dels fiscals i els tribunals, restriccions dels drets democràtics, etc. A l'enemic, ni aigua. Així és que ja han caigut les primeres inhabilitacions sobre polítics catalans i que tiren endavant processos judicials que aspiren a consumar-ne d'altres. Tanmateix, i encara que ja comencem a estar acostumats a tot, trobo que l'anunci d'una querella del fiscal per la compra de les urnes fa un pas qualitatiu realment rellevant: ja no s'actua davant la comissió d'un presumpte delicte, sinó que es pretenen castigar les intencions, fins i tot quan la Generalitat no fa res més que desplegar una iniciativa que li és pròpia, com és proveir-se d'urnes electorals com ja va fer-ho Andalusia.

Una iniciativa tan matussera, tan manifestament il·legal i discriminatòria –les urnes són simplement un material apte per a qualsevol tipus d'eleccions–, sembla clar que del que es tracta és únicament d'enviar un missatge d'avís, una advertència, i d'exercir un acte d'intimidació: que sàpiguen els polítics independentistes que l'Estat anirà portant als jutjats tot gest de preparació d'un hipotètic referèndum, tota persona que signi alguna disposició que pugui semblar que s'hi encamina. No importa el nombre de persones afectades, no importa forçar la legalitat, no importa retallar les pràctiques d'un estat de dret: tot s'hi val si es tracta de fer por, d'amenaçar els governs i els Parlaments que s'oposin al determini inflexible de l'Estat.

Si no fos que ens hi juguem tantes coses, com deia al començament, seria interessant especular on pot conduir-nos una actitud semblant. Pensa el govern central que així els polítics catalans desistiran del seu compromís electoral i no convocaran el referèndum? Pensa que els farà por de ser inhabilitats i ho deixaran córrer esporuguits?

L'anomenat xoc de trens sembla, doncs, inevitable. Si l'Estat creu que del resultat d'aquest xoc en sortirà un projecte nacional espanyol que els catalans aplaudirem amb entusiasme, viu d'una il·lusió incomprensible. Perquè, quina gran nació pot construir-se sobre bases com aquestes?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema