De la mateixa manera que hi ha persones que es deleixen per anar al dia. Que quan surt una cosa nova s'afanyen a usar-la. També hi ha qui es resisteix a la novetat. Voldria que tot es fes com sempre s'havia fet. Tenen por dels canvis. No es refien d'allò que no coneixen prou. Els sembla que seria difícil que el que arriba de nou pogués superar, ni tan sols igualar, allò que ja està comprovat i acreditat. Que és com ha estat tota la vida. Això ha passat sempre. Abans, quan tot durava segles, i ara que les coses canvien amb una velocitat vertiginosa.

Quan, a mitjan segle dinou, començaren a circular els trens, algunes persones s'hi aficionaren ràpidament. Però també hi hagué qui es resistí a utilitzar aquell mitjà de transport que volia fer la competència als carruatges de tracció animal. Això de circular a una velocitat tan exagerada i perillosa, com era la dels quaranta quilòmetres per hora que podien aconseguir aquells primers ferrocarrils. Atrevir-se a encabir-se en aquells vagons arrossegats per una màquina de la qual es veia sortir foc. I que anava desprenent un fum que enraria l'atmosfera i emmascarava no només el maquinista i el fogoner, sinó que també els soferts viatgers que si feia calor anaven amb les finestretes obertes. Tot eren notes negatives envers aquell estrany vehicle que havia d'anar condicionat per uns rails i aïllat per unes tanques que no permetessin acostar-s'hi, si no era en les estacions ja preestablertes.

Quan es començaren a projectar pel·lícules en els primitius cinemes de la plaça de Sant Agustí, solia aparèixer en la pantalla un tren que circulava rapidíssimament encarat a la platea. Els espectadors que ocupaven les primeres files s'apartaven com si ja es veiessin atropellats. I els xiscles es generalitzaven a tota la sala.

Recordo una senyora que vivia al carrer de Santa Clara que quan veia, les tardes dels diumenges, passar la gent que anava al cine, deia ben convençuda que no entenia què hi podien anar a veure, amb tanta afició, si sempre era igual. Ella ja hi havia anat una vegada i no tenia necessitat d'insistir.

El mateix que passava amb el tren també ho podem recordar referit a les embarcacions i molt especialment a l'avió. En canvi aviat s'agafà confiança en l'automòbil, tot i que estadísticament ha sofert més accidents que l'avió i el vaixell.

Un meu amic que havia de viatjar molt sovint ho feia sempre en tren, per tranquil·litzar la seva muller, que temia que utilitzant l'avió pogués sofrir un accident. M'explicava que en alguna ocasió un amic l'havia invitat a portar-lo en cotxe, i ell mateix reconeixia que havia passat més perill que si hagués fet el viatge en avió. I com si es tractés d'un malefici, perdé la vida en un accident de carretera.

Quan encara no es coneixien els ascensor ja hi havia cases de quatre i fins i tot de cinc pisos. I el sofert ciutadà que vivia en les altures pujava i baixava sense cap ajuda mecànica. En alguna escala on els replans tenien suficient amplitud, en un racó de cada replà hi havia un petit banc adossat. L'any 1928, en una casa que es construí al carrer de la Força s'hi instal·là el primer ascensor que funcionà a la ciutat. Sempre hi ha mainada prou atrevits per enfrontar, sense por, qualsevol novetat. I alguns nois que no residien pas en aquell edifici s'entretenien, com si fos un joc, a pujar i baixar en aquell aparell que estalviava pujar escales. En aquella Girona en la qual no passava gaire res greu, quan un d'aquells nois entremaliats volia sortir de la cabina, l'aparell es posà en funcionament i el xicot hi queda esclafat, perdent-hi la vida. Tothom parlà d'aquell fatal accident i molts que ja veien amb prevenció aquell innovador artefacte es proposaren no utilitzar-lo mai.

Després l'ascensor s'ha anat imposant i ara ja la raresa és una casa de certa altura que no en disposi. Ha de ser un edifici antic en el qual resulti impossible adaptar-lo, per la desmesurada estretor de la caixa de l'escala.

Però tot i la generalització de l'aparell encara hi ha qui hi té prevenció. Els primers ascensors permetien veure l'exterior; i si es produïa una avaria l'usuari no quedava totalment aïllat de l'exterior. Però els moderns són totalment tancats i hi ha qui té claustrofòbia. He conegut persones que tot hi habitar en pisos situats a considerable alçada no han utilitzat mai l'ascensor que tenen a la seva disposició.

Una família vivia en una casa del barri vell de la nostra ciutat. Era un pis de reduïdes dimensions i sense cap comoditat. Ja hi estaven acostumats i s'hi conformaven. Però augmentà la fillada i hagueren de buscar un habitacle més gran. El trobaren a l'esquerra de l'Onyar, en l'inici de l'eixample. Una casa amb totes les comoditats. Amb ascensor que si se'n podien estar no utilitzaven mai. Quan s'acostaren les festes nadalenques, les primeres que visqueren en aquell nou estatge, pensaren que el lloc més adequat per muntar-hi el pessebre seria la cambra de bany. Un espai prou ample i que no els era massa necessari. Començaren a elaborar el pessebre per Santa Llúcia i no el desmuntaren fins l'endemà de la Candelera. Total un mes i mig. Si anteriorment mai havien disposat d'aquell servei, ara també en podien prescindir per sis o set setmanes.

També hi hagué qui es resistí a canviar l'ús de la màquina d'escriure per l'ordinador. Fins que s'adonà que si no s'adaptava al que ja era inevitable quedaria com si visqués a la Prehistòria, o a ser comparat a un alfabet. També a molts els costà acostumar-se a comprar la llet envasada, quan sempre l'havien comprat directament al productor.

Pels anys seixanta del segle passat en algunes esglésies de la nostra ciutat es començaren a celebrar misses anticipades el vespre dels dissabtes i de les vigílies de les festes de precepte. Moltes persones ho consideraren una norma molt encertada i es disposaren a ser-ne adeptes. Però no tothom ho veié de la mateixa manera. Comentant el tema, una senyora es declarava contrària a tal innovació. I quan li replicaren que el Papa ho havia autoritzat, manifestà, molt convençuda: «Si el Sant Pare es vol condemnar, jo no, jo continuaré assistint a la missa del diumenge al matí».