En quin moment comença el declivi del PSOE? La qüestió apareix en la ponència política del congrés que el partit celebrarà el mes vinent, i això és important, perquè els documents congressuals serviran per escriure la història del socialisme espanyol. La ponència elaborada per la gestora carrega les culpes en Pedro Sánchez. Diu que «després de deixar el govern a final del 2011, el partit ha encadenat els dos pitjors resultats de la seva història» a les eleccions el 2015 i el 2016. És a dir, amb Sánchez al davant. Però l´acusat acaba de guanyar les eleccions a secretari general, i ja està esmenant la ponència per fer desaparèixer aquestes referències. Vol situar el principi de la davallada en les eleccions del 2011, quan Pérez Rubalcaba va passar de 169 diputats a 110, mentre que el PP assolia la majoria absoluta.

És aquest l´origen de la caiguda pel precipici de les derrotes electorals i els enfrontaments interns? La resposta no pot ser afirmativa, perquè quan un partit perd el 38% dels seus votants, com els va perdre el PSOE el novembre del 2011, no és per casualitat, sinó per coses que han succeït entre aquestes eleccions i les anteriors. Un període governat per José Luis Rodríguez Zapatero, president de balanç desigual i trajectòria accidentada. Va defensar la plaça amb poc desgast durant el primer quadrienni, però es va enfonsar en el segon per la crisi econòmica i la seva manera d´enfrontar-s´hi. La insistència a negar la gravetat de la situació li va fer perdre molta credibilitat. Rubalcaba no ho va poder aixecar com a candidat d´emergència. I Sánchez es va trobar amb la competència de Podem que li va impedir treure rendiment de la davallada del PP pels temes de corrupció.

Però si hi ha un dia que marca el camí de l´abisme és el 12 de maig del 2010, quan Rodríguez Zapatero, pressionat pel directori europeu que amenaçava d´imposar-li el rescat, va pujar a la tribuna del Congrés i va anunciar el programa d´austeritat més dur de la democràcia. Entre les seves víctimes hi havia cinc milions de pensionistes. Els jubilats eren un territori favorable als socialistes des de l´època felipista, i ara Zapatero els llançava en mans dels populars, els mateixos que li estaven reclamant una reducció ferma de la despesa pública.

Hi ha coses que no es poden fer i una d´elles és anunciar una retallada de pensions als jubilats. Qui comet aquest error ho paga car. Aquí va començar la llarga i dura caiguda socialista.