En la seva primera incursió en el laberint socialista, Teseu Sánchez ha sortit viu del xoc amb el minotaure, que en el seu últim avatar era femella i representava el pensament buit ple de somriures. Resem, ara, per Pedro i esperem que sobre aquesta pedra s´edifiqui alguna cosa, ara la pervivència de la socialdemocràcia, tan problemàtica a tot arreu menys a Portugal o Escandinàvia: en el primer cas perquè ha buscat les seves aliances on ho havia de fer -a l´esquerra- i en el segon perquè segueix fent el sempre: conservar l´estat del benestar que és més intel·ligent que dilapidar-lo i dir, després, que ho mana Brussel·les, els mercats o Christine Lagarde, «Cames llargues», també processada per omplir les butxaques d´un amiguet, però absolta amb l´argument medieval de la seva notorietat.

Pedro Sánchez fins i tot ha tingut un ofici fora de la política i nòmines al seu nom, molt abans que tingués alguna idea del que són les donacions, les condonacions, les estelles, les tarifes incentivades per conferència i les portes giratòries. Altres porten el cul enganxat a un cotxe oficial des que van aprendre a caminar (fins al cotxe). En accedir ara a la fontaneria general, perdó, volia dir secretaria general, haurà d´anar amb compte en obrir l´aixeta, no vagi a sortir gas. I viceversa. Superat aquest petit obstacle i les queixes de la galeria de retrats que flanquegen els passadissos de Ferraz (que grunyen molt les nits de tempesta), la resta, lamento dir-ho, tampoc és fàcil.

A diferència de la poesia o de la mecànica quàntica, per a la política no cal cap talent especial, encara que un polític amb sentit de l´oportunitat pot estalviar-nos més dolors que cent mil confessors. La història de l´anomenat sistema en els últims anys és més aviat la patografia d´una infecció general d´Estat per part de la delinqüència financera i d´uns polítics, lladres i brètols a la vegada, contents amb el seu destí de puta de luxe. Sí, fins a recuperar uns mínims de pudor, seguretat jurídica i decència en la gestió, jo també seré antisistema.