Es increïble que a Catalu­nya, on els polítics ensenyen a fer trampes de tot tipus -sigui cobrant comissions a canvi d´adjudicacions, sigui prometent referèndums per continuar al poder-, els equips de futbol siguin tan ingenus de voler assolir els objectius per mitjans esportius. Per sort això s´ha acabat, i dic per sort perquè als jugadors del Girona la pressió els està causant unes cagarrines que si la lliga dura tres jornades més, surten a jugar amb bolquers. Diumenge ve el Saragossa, i entre ciutats que resistiren els francesos fins a extrems ridículs, les coses estan clares. I les negociacions, més. Ring.

- És el president del Saragossa? Hola, maño. Volem un punt. Què vols a canvi? Missals en un banc d´Andorra, tu ja m´entens? Xalets construïts il·legalment a primera línia de mar? Les dones dels nostres jugadors a la vostra disposició? També les dels directius?

- Un punt. Només vull un punt.

Acabàrem. Si el Saragossa ja estigués salvat, vindria a Girona primat fins a les celles per guanyar, recordin el Lugo. Però li falta un punt per mantenir-se, el mateix que li falta al Girona per pujar. No hi ha diners que valguin, tots saben què s´hi juguen i què necessiten: un empat. Aquests dies es tracta de negar cap acord. Amb contundència, com més contundència més segurs estaran els aficionats que tot està fet. I diumenge, rebre el Saragossa al so de Amigos para siempre. No és dia de reivindicar les obres de Sixena, és dia de renunciar-hi i regalar-les.

Els italians diuen biscotto a l´acord entre clubs que els beneficia tots dos i perjudica un tercer. Com si en el futbol -o en la vida- importessin els tercers. Si un empat convé a dos equips, un empat es dona el 99% de vegades, ves que els gironins no siguem de l´1% dels ases. Un biscotto és només un acord entre adults, com els matrimonis, i ja és sabut que duren més els basats en qüestions tangibles que en d´altres tan etèries com l´amor. Allò que la necessitat ha unit, que no ho separi l´home.