Els Estats són com mobles

31.05.2017 | 10:59

Un Estat es pot muntar com un moble d´aquests que han popularitzat a tot el món els suecs d´Ikea. Només cal disposar de les peces, els cargols i –sobretot– el catàleg d´instruccions i greuges per muntar en un parell d´hores una bona nació sobirana en el domicili de l´interessat.

La mateixa multinacional escandinava va fer broma sobre l´afer en un famós sketch publicitari sota el lema: «Benvingut a la república independent de casa teva». Hi va haver qui es va prendre seriosament la proclama, sense advertir que era no més que un anunci; i ara camina el país en discussions sobre quan i com es produirà la secessió de Catalunya.

El procés ha entrat en fase epistolar amb la correspondència que mantenen el president Mariano Rajoy i el seu homòleg català Carles Puigdemont. En temps de l´e-mail i de WhatsApp, la carta per correu ordinari és tota una antigalla; però potser també ho sigui el tema del qual escriuen els dos polítics. No es tracta tan sols que els Estats estiguin perdent el seu poder del passat, superats per altres poders transnacionals. És que la independència resulta a hores d´ara un impossible metafísic, com bé va advertir no fa gaire el lehendakari Iñigo Urkullu. El president basc feia notar que més d´un 80% de la legislació dels països europeus la dicta, en realitat, la UE. Els Estats teòricament sobirans es limiten a fer els deures.

Espanya, per exemple, és un regne formalment independent en el qual es parla spanglish, se celebren primàries a la moda de Wisconsin, no es veu res més que sèries americanes a la tele i la població –com la de la resta del món– va correctament uniformada amb texans. De diferents marques, això sí. D´altra banda, la moneda del país l´emet un banc amb seu a Frankfurt i les mesures de política financera es decideixen a Berlín, encara que sigui el Govern de Madrid l´encarregat d´executar-les. No cal dir que la marxa de les borses, referent de les nostres butxaques, depèn de com li vagin les finances a la llunyana Xina. I que les tasques de defensa d´Espanya es deleguen en una organització com l´OTAN, que té la seu a Brussel·les i el seu comandament a Washington.

Ni tan sols els Estats Units, imperi actualment al comandament, poden fer el que els doni la gana, que en això consisteix l´exercici de la sobirania. El recent elegit president, Donald Trump, va creure ingènuament que sí que podia; però n´hi va haver prou amb prou feines dos mesos perquè s´adonés que les coses no són com les presenten en els anuncis i en les pel·lícules. «No vaig pensar que seria tan difícil», va confessar Trump després que els seus propòsits xoquessin amb diversos murs, inclòs el de Mèxic.

Res d´això ha dissuadit, però, els independentistes catalans de seguir endavant en la voluntat de construir la república independent de casa seva. Rajoy els ha dit que no, el que potser resulti lògic. No sembla raonable que la dissolució de tot un Estat –encara que sigui l´espanyol i no el ianqui– la negociïn un registrador de la propietat i un exalcalde de Girona. Puigdemont creu que sí: i és tanta la seva confiança en les virtuts de la sobirania que el president català encara està convençut, contra tota evidència, que existeixen els Estats «independents». Rajoy es fa el suec, tot i que potser això no sigui suficient. Déu n´hi do la que ha muntat Ikea, sense pretendre-ho, amb el seu anunci.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema