El fill pròdig ha tornat per dirigir el PSOE

31.05.2017 | 10:59

Pedro Sánchez, després d´un passat erràtic i contradictori com a secretari general del PSOE, reclamat i votat per la militància socialista ha regressat de nou amb voluntat de no cometre les equivocacions anteriors. Li diuen el «renascut» apel·lant al títol de la millor pel·lícula del 2016, protagonitzada per Leonardo DiCaprio. Sento una malfiança vers el nou secretari del PSOE, tanmateix el prefereixo a la Susana Díaz, puix aquesta senyora té un estil oratori i un tarannà que m´evoca el pitjor temps del socialisme en el poder. Patxi López formava part de la tríada i hi era per assossegar els dos litigants i evitar penosos enfrontaments personals.

Si un espectador estranger interessat en la política espanyola o una persona no massa ficada en els guirigalls socialistes fins i tot un votant socialista sense prejudicis, que cerqués desesperadament un líder definitiu i carismàtic, haguessin vist el debat de La Sexta, haurien conclòs que el millor candidat dels tres, en Pedro Sánchez, la Susana Díaz i en Patxi López, era en Patxi.

Vaig veure el debat i si hagués oblidat qui era qui entre els tres aspirants a ser secretaris del PSOE, també, hauria pensat que el que necessita peremptòriament el PSOE és en Patxi López. Ara bé, si bussejava en la memòria del que ha passat des l´1 d´octubre de l´any passat, quan Pedro Sánchez va apartar-se dels parlamentaris socialistes per haver-se abstingut en l´elecció de Rajoy, em decantava per ell, com l´home més destacat per dirigir el PSOE, el millor connectat amb les bases, el més renovador i amb suposada capacitat per entendre el que passa a Catalunya, també perquè ha estat el més desprotegit i vilipendiat per l´aparell del carrer Ferraz, la seu central del PSOE.

El debat va evidenciar la bona salut democràtica del vell partit de Felipe González i aconseguí fer canviar de vot militants; alguns que s´inclinaren per en Patxi López, quan observaren que la disputa per la Secretaria es lliurava entre els altres dos, decidiren apostar per Pedro Sánchez. El cas més semàntic, el de la Francina Armengol, presidenta del Govern Balear, que demanà que el basc és retirés per afavorir en Sánchez.

Des del 2011 el PSOE ha anat perdent votants en les eleccions, concretament 6 milions, i la seva representació parlamentària és de 85 diputats, actualment, dividits. L´escissió interna ha fracturat el partit i dubto que el resultat electoral de les primàries serveixi per cohesionar-lo perquè les passions i preferències estan fortament arrelades en el cor i en el cap dels votants. Partidaris d´un versus partidaris de l´altra. Aquesta va ser la posició de sortida i aquest és el resultat de l´escrutini. Si no s´escombren els prejudicis el partit sembla que patirà una fatalitat grega (igual a la dels altres partits socialistes europeus) i es pot trencar en dues meitats.

Si bé es va dir, especialment ho proclamava Patxi López, que les primàries no havien de servir per saldar comptes entre militants i que s´havia de votar per un líder que unís el partit i el presentés a la societat com un partit guanyador capaç de fer fora el PP de La Moncloa, les ferides després de la tensa campanya no estan pas cicatritzades. Els mals perdedors de nou entrebancaran el nou líder i aquest haurà de prendre mesures disciplinàries. Per altra banda, el nou PSOE té en el barri del fons a l´esquerra Podem, que pretén recuperar el milió de vots perduts i jugarà amb totes les armes per arrancar-los del PSOE perquè comparteixen mercat electoral.

Pedro Sánchez, després de la seva última experiència, ha de tallar caps i fer desaparèixer del vocabulari socialista l´odiós nom de «barons», sinó serà torpedinat amb noves conspiracions. Dos models polítics i ideològics han votat els militants socialistes, el progressista, el que vol plantar cara de forma inequívoca al PP, malgrat sigui acostant-se a Podem, i que ha recollit el vot enfadat dels joves, com també dels que no han estat d´acord amb els tripijocs de la Gestora, presidida per Javier Fernández i l´altre model és l´immobilista de la Susana, que pretén conservar obsessivament el gloriós passat del PSOE, amb els seus noms il·lustres encapçalats per Felipe González i Alfonso Guerra, amortitzats mandarinats, que han jalonat el partit durant decennis i ara qüestionats per molts socialistes.

Els gurus del PSOE, els pesos pesants de la premsa i de les televisions, l´esta­blish­ment mediàtic, els que determinen què ha de fer i pensar la pobre gent, apostaren per S. Díaz. Tot semblava un passeig triomfal de la presidenta andalusa, prepotent i maleducada, que es va permetre presentar-se al debat sense programa. No obstant això, aquesta displicència va ser interpretada com un menyspreu als militants.

P. Sánchez fins ara ha estat un líder incomprensible, fluctuant, que canviava de parer segons el vent de les enquestes internes del seu partit. No tenia criteri propi consistent. Però ha mantingut ferm el sant greal del «no és no» a la corrupció del PP. Ara bé, si accepta ballar amb Podem l´esquerda en el PSOE esdevindrà quilomètrica, perquè molts perdran la bicoca del càrrec i hauran de buscar-se la vida fora del PSOE. L´endemà de l´elecció d´en P. Sánchez, en J. Luís Corcuera, exministre de Felipe González, i tertulià de TV-13 que s´escolta molt quan parla, va estripar el carnet de militant socialista i em temo que alguns altres l´imitaran i es passaran a un altre partit, per exemple Cs o UPyD.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema