La mostra dedicada a l´alter ego artístic de David Robert Jones ja ha arribat a Barcelona, després d´haver visitat Chicago, París o Melbourne. Segur que serà un èxit. A Londres, el 2013, més de 310.000 persones van anar a veure-la al Victoria and Albert Museum, un equipament que, a part de tenir unes col·leccions al·lucinants, sempre ha parat atenció al disseny o a la moda.
La inauguració barcelonina coincideix amb un nou assalt del V&A a l´univers del rock. Aquest cop, l´exposició s´inspira en la carrera de Pink Floyd. Mesos enrere, quan la van anunciar, algun crític va arrufar el nas, però ara, després de córrer per les sales, plenes d´elements espectaculars relacionats amb les cobertes d´Animals o Dark side of the moon, l´escepticisme ha deixat pas a l´entusiasme.
Si hem de dir la veritat, musealitzar Pink Floyd semblava una opció arriscada. Hi havia camins més fàcils, més populars i amb garantia d´èxit. El més clar? El 50è aniversari del disc Sergeant Pepper´s. I si no que ho diguin a la ciutat de Liverpool, que s´ha apropiat sense manies d´aquesta efemèride.
L´any passat, al museu victorià s´hi havia pogut veure You say you want a revolution?, un muntatge dedicat als grups pop i la contracultura de finals dels seixanta. La iniciativa també tenia força mèrit, perquè es va allunyar del marasme de celebracions oficials dels 40 anys del punk, que es van escampar pels grans centres culturals londinencs, incloent-hi la British Library. El V&A, però, va preferir recordar la rebel·lió psicodèlica.
