El postPSOE

31.05.2017 | 10:59

Hi ha una pulsió històrica a l´esquerra espanyola que tendeix a rebutjar el que estableix. Pensin, per exemple, en el que ha passat de manera habitual quan s´han celebrat primàries al PSOE: Borrell contra l´aparell o Zapatero contra Bono. I això mateix és el que va tornar a succeir fa uns dies, quan Pedro Sánchez va aconseguir recuperar el poder socialista enfront de la candidata «oficialista», Susana Díaz. El rebuig de la realitat, precisament perquè resulta incòmoda o injusta, forma part de l´ADN més íntim de l´esquerra; així que aquest sentit particular del vot no ha d´estranyar. Sánchez va saber oferir un relat cenyit a un eslògan, «no és no», i a un estigma, l´odi al partit de la dreta convertit en el mal per excel·lència, en la iniquitat personificada en unes sigles i uns dirigents. Era –i és– un eslògan sectari, que exemplifica alguns dels pitjors vicis del populisme democràtic: creure que només uns –i no els altres– representen realment al poble; dividir els ciutadans en bons i dolents, en casta i gent; negar la possibilitat del consens i de la trobada, encara que sigui en aquest mínim comú denominador que és la llei. Però, al mateix temps, és cert que Sánchez tenia davant un buit ideològic, algú que no té discurs i ni carisma que no va saber ni va voler defensar l´enorme acte de generositat democràtica que va ser l´abstenció. Aquest temor vertebral que recorria de dalt a baix la candidatura de Susana Díaz ens parla de la profunda crisi ideològica dels socialistes, igual que la duresa del discurs de Pedro Sánchez ens indica que el futur del partit probablement no serà millor. La divisió interna del PSOE reflecteix en molts sentits el drama de l´Espanya actual.

Cap història és lineal i, en aquest cas, la paradoxa latent és que el nou secretari general dels socialistes es troba en mans de Rajoy. Sánchez necessita temps per consolidar el seu lideratge i imposar-se sobre els focus de resistència interna que existeixen i no són pocs –l´Andalusia derrotada de Susana Díaz, per exemple, que segueix sent el major graner de vots del PSOE–. Sánchez sap que ha de reconstruir el partit al voltant del seu lideratge i això requereix programa, equips, cert assossec i, sobretot, temps. I Rajoy pot desbaratar el calendari si opta per avançar les generals a finals d´aquest any o a inicis de 2018. Si ho fes, agafaria el PSOE amb el peu canviat i amb els números de l´economia encara a favor del govern. És una opció que no resulta descartable, més encara si el PP aconsegueix finalment aprovar els pressupostos d´aquest any.

Però també cal comptar amb la psicologia del president del govern, poc donat a accelerar els tempi de la política. Rajoy sap que sense fer res es fa molt, sobretot quan es controla el centre del camp i els adversaris comencen a posar-se nerviosos

Les batzegades ideològiques de Sánchez –primer amb Cs i més tard amb Podem i els nacionalistes– suggereixen que el PSOE necessitarà un temps per retrobar una identitat. Espanya –i també Europa– necessita una socialdemocràcia moderna, adaptada als temps i no la trobarà en el passat, encara que tampoc aferrant-se a eslògans caducs. El postPSOE ha de deixar enrere el «no és no», per suturar les ferides internes. Ja compten amb un líder, ara necessiten un programa i recuperar credibilitat. Es tracta, és clar, d´un treball d´alt risc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema