Aquesta setmana es compleixen els dos anys de les darreres eleccions municipals. Just estem a l´equador del mandat i es comença a percebre que el context polític ha canviat substancialment en aquest breu període de temps.

Les eleccions municipals de maig del 2015 van ser el moment en què el malestar polític a Espanya va cristal·litzar i això va tenir una traducció política. Aquella ebullició que va suposar el 15-M del 2011 i que gairebé va coincidir amb les manisfetacions de l´11 de setembre, va irromple amb força a les eleccions municipals del 2015. No abans. És en aquestes eleccions on salta pels aires el mapa polític que teníem fins ara, on apareixen les anomenades «ciutats del canvi» en mans de les confluències i amb Ada Colau com a referent principal, però també en aquestes eleccions, es produeix l´atomització dels consistoris que ens ha portat governs de coalició en la majoria d´ajuntaments, en un país que fins al dia d´avui no s´havia vist tan forçat a demostrar la seva cultura de coalició.

La primavera de fa dos anys, va suposar una sacsejada política que tindria una rèplica uns mesos després, el 27 de setembre, amb les eleccions catalanes amb més participació dels darrers anys. Era, segurament, el moment més àlgid del malestar polític. Després de set anys de crisi econòmica i amb un país trinxat per la crisi política i institucional, els ciutadans van votar i van deixar un panorama inèdit. Amb partits nous governant les principals ciutats, consistoris fraccionadíssims i governs de coalició de més de dos i tres partits.

Dos anys després, a l´equador de la legislatura, aquest malestar que va emergir el 2015, no ha desaparescut però el panorama ha canviat. L´agror continua existint, però s´ha matisat i ha mutat cap a un altre tipus de malestar segons els diferents baròmetres oficials. Ja no hi ha un malestar conjuntural provocat per la duresa i les conseqüències de la crisi, sinó que aquest és més racional i més centrat en crisi institucional que no pas en la crisi econòmica. La corrupció, el capitalisme d´amiguets, la mala gestió pública, etc. són els conceptes que contribueixen a l´escalfament del ciutadà. A més a més, aquest malestar no està concentrat en aquells que han sofert més durament la crisi sinó que comprèn el conjunt de la societat. Per tant, l´hartazgo ja no és tan visceral, és més racional, però no acaba de desaparèixer. I de ben segur estarà present en les properes eleccions. No només com a càstig electoral, sinó també com a premi. Aquells electes menys professionals, que portin a terme polítiques de rendició de comptes i tinguin la transparència i la participació interioritzada, segur que aconseguiran un rèdit electoral.

Una altra cosa que ha canviat segons els estudis tant del CIS com del CEO és la situació econòmica i les perspectives de futur. Si bé les conseqüències de la crisi les continuarem patint durant anys -precarietat, atur, etc- el cert és que els ciutadans no perceben la situació tal com ho feien en els dels pitjors anys de la crisi -2010-2013- i comença a haver-hi una certa sensació de confiança en el futur. Com incidirà això en els propers esdeveniments polítics? No ho sabem, però que incidirà, segur.

D´aquí a dos anys podrem veure si la realitat és diferent a la del 2015 i si això es tradueix políticament. La meva sensació és que el panorama del 2019 no tindrà res a veure amb el de fa dos anys i aquells alcaldes o alcaldesses que hagin sabut construir un projecte engrescador i que hagin entès els nous valors que la gent reclama a la política -rendiment de comptes, no professionalització, transparència, proximitat, participar en les decisions importants, etc.- ho tindran bé per revalidar o accedir a l´alcaldia. Per contra, aquells que confiïn en la marca del partit o en el context, ho tindran molt més difícil.

El que és una incognita és saber si el fraccionament polític actual en la majoria de municipis es mantindrà, s´accentuarà o per contra, es reduirà. Sembla que la tendència es mantindrà durant el proper cicle polític, però estic convençut que al maig del 2019 veurem que si bé la tendència es mantè allà on no hi ha un lideratge evident, allà on els alcaldes o alcaldesses hagin fet bé la feina, el fraccionament serà molt menor. El ciutadà premiarà aquesta actitud.

En tot cas, només dos anys després d´aquella sacsejada política, la situació ha canviat força i a l´equador del mandat és un bon moment per parar i veure el que s´ha fet però sobretot si el que s´ha fet està ben orientat. Perquè dos anys passen volant.