La monumentalitat franquista

01.06.2017 | 10:06

Una proposició no de llei del PSOE per sol·licitar l´exhumació de les restes de Franco al Valle de los Caídos i el seu trasllat al lloc que esculli la seva família, ha servit per ressuscitar (mai millor dit) la polèmica sobre el monument que va ordenar construir el dictador. La proposició va ser aprovada per la majoria del Congrés, amb l´excepció del PP que es va abstenir, i no té de moment cap efecte pràctic mentre no hi hagi un govern disposat a resoldre definitivament la incongruència que suposa la seva pervivència en una societat que ha triat viure en un Estat regit per valors democràtics. Perquè el que va voler representar Franco amb aquesta obra megalomaníaca queda molt clar en el Decret d´1 d´abril de 1940: «La dimensión de nuestra Cruzada, los heroicos sacrificios que la victoria en­cierra y la trascendencia que ha tenido para el futuro de España esta epopeya, no pueden quedar perpetuados por los sencillos monumentos con los que suelen conmemorarse en villas y ciudades los hechos salientes de nuestra historia y los episodios gloriosos de sus hijos. Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos que desafían el tiempo y el olvido».

I així va començar la construcció del que Franco, a imitació de Felip II, va projectar com un segon Escorial. Una tasca ciclòpia que es preveia finalitzar en el termini d´un any però que en va durar vint de duríssims treballs en què van participar, gairebé en condició d´esclaus, uns vint mil homes del vençut exèrcit republicà. Tot el relacionat amb l´anomenat Valle de los Caídos pateix del gust per la grandiositat feixista, començant per la pompa funerària rendida als dos principals personatges acollits al recinte. L´enterrament de Franco va ser propi d´un emperador romà o d´un faraó. Però el de José Antonio Primo de Rivera el supera en molt en espectacularitat. En un primer moment, el 19 de novembre de 1939, va ser traslladat des d´Alacant, on havia estat enterrat després del seu afusellament el 20 del mateix mes de 1936, fins a El Escorial. Un llarg camí que va fer a coll d´esquadristes de la Falange que es rellevaven cada 10 quilòmetres. La caminada era rebuda als pobles amb salutacions feixistes, atxes enceses i salves de fuselleria. Després, va travessar Madrid per la Gran Via (rebatejada com de José Antonio) i va arribar per fi a El Escorial on la comitiva va ser rebuda per Franco.

En vida, molts historiadors opinen que Franco i José Antonio no simpatitzaven, però l´ús que el dictador va fer de la figura del jove fundador de la Falange després de mort li va ser molt profitós. Tant que, per afalagar el sector més feixista i antimonàrquic del nounat règim va fer enterrar José Antonio al mateix lloc on descansen els reis d´Espanya. Vint anys més tard, ja concloses les obres del Valle de los Caídos, hi va fer traslladar de nou les seves restes, en una cerimònia on va haver de sentir com un jove falangista li deia traïdor. Amb aquests antecedents, sembla mentida que la classe política espanyola no hagi estat capaç de donar-li sortida a aquest grandiós disbarat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema